Món Sant Benet (III)

Després de l'Església abacial vàrem passar al claustre. Continuava fent fred. Per un moment vaig recordar una conversa que vaig tenir amb el P. Altisent, monjo de Poblet, al calefactòrium del monestir un vespre en què la temperatura exterior fregava els 0ºC i, probablement, a l'interior de l'estança on érem encara devia ser més freda. Recordo que jo tenia les mans balbes i tremolava des de dins dels ossos. En un moment de la conversa vaig interrompre el monjo --duia un simple jersei de llana al damunt de l'hàbit--:

--Perdoneu..., ¿que no teniu fred?

Ell em va mirar estranyat i em va contestar:

-- De fred en sento però no en passo -- i va continuar xerrant mentre jo ja no sabia ni què sentia ni què passava--.

Em va venir al cap aquesta conversa de fa anys perquè em trobava en un claustre romànic on sentia el fred, però curiosament no en passava... Entenia el P. Altisent per primer cop.

Crec que els claustres tenen algun secret que produeix algun tipus de relaxament a tothom. No en sé la raó, però els seus efectes gosaria dir que són gairebé universals. Si més no a mi, en els claustres, on d'ordinari no es veu altra cosa que el cel, em plau passejar-hi tranquil·liament de manera que per moments deixo de tenir pressa i se m'esborra el llistat de coses a fer i les carpetes que cada setmana he de tancar. Al claustre de Sant Benet em va passar el mateix. Gairebé no vaig escoltar les explicacions de la guia perquè preferia enfonsar-me en la bombolla dels meus imaginaris particulars.

El claustre de Sant Benet és relativament petit, la qual cosa el fa particular. Davant d'aquesta mena de claustres imagino sense voler un impossible: que em plauria tenir una casa de camp amb un claustre similar on no s'escoltés, com aquí, altre so que el silenci tacat per la piuladissa dels ocells, el frec de les fulles mogudes pel vent o el zumzeig dels insectes a l'estiu... M'agradaria seure en un racó i llegir o deixar-me endur per la imaginació o la reflexió. I passejar sense pressa, amb passa lenta, donant-hi voltes en un sentit o altre sense rumb. ¿Podria ser un claustre com aquest l'avantsala de l'eternitat? Si fos així, ¡que boges les persones que ens afanyem inútilment a la sínia accelerada de la vida!

La guia ens explica la unitat estilística de la iconografia dels capitells --tant moderns avui estèticament!-- i ens fa fixar en una pila d'aigua beneita sostinguda per una delicada mà de marbre. Correspon al cant del cigne del monestir benedictí dels temps de l'abat Pere Frigola durant la segona meitat del segle XVI... És el mateix abat que va fer edificar un segon pis damunt del claustre... cosa que potser ofega una mica la percepció de conjunt, ateses les seves dimensions més aviat reduïdes... una percepció que, sense voler, aspira inconscientment a albirar el blau de la volta celeste.

M., morta de fred, em fa fixar en l'indret on hi havia hagut la sala capitular i m'explica les seves vicissituds arquitectòniques. Vaig entendre aleshores per què en aquell claustre hi havia dues finestres des de les quals es veia l'exterior, cosa habitualment estranya.... La sala capitular, també petita, havia desaparegut i les finestres que ara donaven al defora inicialment s'obrien a l'interior de la mateixa sala. Finalment em va fer fixar en la iconografia d'un capitell on hi ha representat el tema de l'Anunciació...

M. tenia fred i entrar al celler --avui calefactat--... li va venir de gust. I, ves, jo, que estrany!, per primer cop a la vida, pel que fa al fred, el sentia però no el passava.