21 de desembre de 2007

Món Sant Benet (I)


Sóc pessimista. Allí on els meus amics i col·legues optimistes veuen l'ampolla mig plena, a mi m'hi costa trobar-hi gotetes. És un tret del meu temperament que he hagut d'educar al llarg de la vida. Solc veure fàcilment les coses negatives, les quals m'impregnen l'ànima de temor i tristesa; i mai no he sabut treure'm del damunt la consciència del mal i del dolor del món, una realitat que sovint em porta a sentir que només puc tastar el benestar si m'oblido de la realitat; si tinc present la realitat, ni puc tenir benestar ni puc somniar amb cap mena de felicitat futura.

Per tant, a cap amable lector o lectora del meu bloc li pot sorprendre que jo tingui la percepció que Catalunya, en aquests moments, viu una etapa d'aguda mediocritat decadent. Crec que es potr arribar a aquesta percepció a partir d'aspectes que són fàcils d'observar: el caos de rodalies, l'AVE que havia d'arribar a Barcelona avui en una de tantes promeses incomplertes del president del govern central, l'apagada del juliol, la imprevisió pel que fa a l'aigua, la crisi de lideratge --m'agrada que els presidents de la Generalitat o del Parlament tinguin com a mínim el Batxillerat i hagin llegit algun llibre--, la manca de gestió visible sobre el problema migratori, el desastre sense pal·liatius del nostre sistema educatiu, l'increment de l'alcohisme i el tabaquisme entre els joves, la pèrdua de valors de referència, la primacia del jo en una societat líquida, l'encaix de totes les humiliacions d'Espanya sense badar boca, l'autocrítica de les organitzacions empresarials, el dèficit fiscal, el fet que en els darrers deu anys el poder adquisitiu mijtà dels catalans no ha pujat, etc.

Dic tot el que precedeix no pas per exercir una impúdica manifestació del meu caràcter íntim o de les meves visions negatives de la realitat social, sinó perquè ahir vaig visitar un complex que em va retornar parcialment una mica la confiança en el país: Món Sant Benet.

Feia fred --1ºC de temperatura-- i el dia era rúfol. Per tant l'entorn físic podria haver accentuat el meu pathos vers el sentiment depressiu. Doncs res d'això. Ni vaig sentir el fred, ni el dia em va semblar gris en cap moment. Em va fer d'amfitriona la M., ex-alumna, excel·lent professora de Secundària i molt bona amiga. És de la terra i sabia perfectament per on anava perquè havia treballatr molt anys aquell entorn monumental.

Tota i la meva passió monàstica jo no havia estat a Sant Benet de Bages des del 1973. Recordo vagament que vàrem arribar a les envistes del monestir des de Sant Fruitós. Que vàrem visitar una església mig enrunada i vàrem passejar per un claustre preciós... En vaig fer una fotografia des de lluny estant que m'ha estat molt útil a les classes per exposar visualment la voluntat d'aïllament i el sentit agrari de la cultura que va acompanyar la creació de les formes romàniques.




Així era l'entorn de Sant Benet l'any 1973: un monestir romànic aïllat i mig enderrocat, voltat de terres bladeres, al qual em sembla recordar que s'hi arribava per una pista de terra. Avui, aquell vestigi artístic malmès ha estat comprat per Caixa de Manresa institució que, a més, l'ha refet i l'ha ampliat convertint el conjunt en un món de sensacions d'alta qualitat. No només ha restaurat el monestir i hi ha aplicat una didàctica museogràfica moderna i espectacular, sinó que hi ha afegit un hotel i, sobretot, un centre de recerca alimentària en dues vessants: científica i culinària. Al costat d'això un munt de serveis i tallers didàctics adreçats als més joves amb voluntat de difondre i construir coneixement.

He de reconèixer que em vaig emocionar profundament. Mentre alguns com jo ens limitem a plorar pel país perdut, hi hagut algú a Caixa de Manresa que ha tingut una idea genial, ha aconseguit que la institució hi inverteixi, l'ha dut a la pràctica superant tota mena d'entrebancs, pretén que el conjunt s'autofinanciï i, sobretot, ha cregut en el futur de Catalunya a partir dels vestigis més sagrats de la seva història
.

Un punt de llum en la foscor.