8 de desembre de 2007

Lectures


Tota la vida que he aspirat a llegir de manera ordenada. Gairebé des del moment d'acabar la carrera vaig tenir la intenció d'organitzar una mena de seminari en el qual triaríem un segle i cadascú dels participants es prepararia un context: el del pensament, la història política, les grans regions geogràfiques, les línies artístiques i musicals, etc. Aquesta exposició aniria acompanyada de textos i altres recursos que ens ajudarien a situar els horitzons en els quals diversos humans van excel·lir en l'art d'escriure. Alhora triaríem alguns llibres d'autors reconeguts en el camp del pensament i de la literatura. Aquests llibres els llegiríem tots per ordre cronològic i els comentaríem en el decurs del seminari tot buscant una antologia que ens ajudés a sistematitzar el seu contingut. Passat un any o dos, continuaríem el mateix en un altre segle. Bé, aquest era el projecte...

Encara recordo avui que a començaments dels anys 80, quan jo era professor de l'Institut "Joan Boscà" de Barcelona, li comentava aquest projecte de lectura ordenada a una alumna meva d'Història de l'Art. Crec recordar que es deia Puig de cognom (el nom l'he oblidat). La recordo particularment perquè al cap d'uns mesos d'haver tingut aquesta conversa em va comunicar a mig COU que no pensava estudiar cap carrera perquè el que li interessava de debò era participar en aquest seminari que jo pensava muntar. Evidentment li vaig treure la idea del cap ja que el seminari era un simple projecte (i així ha continuat essent d'aleshores ençà).

Ara que ja he depassat els 60 anys m'agradaria encara reprendre aquest projecte... tot i que em sembla que està condemnat al fracàs (no trobo gent que tingui el temps i la paciència de fer aquesta tasca sense presses; probablement jo tampoc hauria disposat d'aquest temps. ¿Potser si em prejubilo?). De fet he continuat llegint d'una manera desordenada, confirmant a cada lectura la meva ignorància, i quedant-me sempre assedegat de saber més i de situar allò llegit en un context més ample i sòlid.

Em venia tot això al cap quan aquest matí revisava les tres últimes lectures (les lectures no imposades per la meva professió, naturalment). En les tres darreres setmanes he llegit L'ase d'or, d'Apuleu, El noi del pijama a ratlles de l'irlandès John Boyne i, finalment, Els mestres de la sospita de Francesc Torralba. ¡Tot un panorama d'incongruència lectora!

La novel·la d'Apuleu m'esperava a les lleixes de casa des de feia molt de temps. L'havia traduïda el meu amic Joan Bellès --catedràtic de llatí d'Institut i malauradament desaparegut massa jove-- i crec que és l'única novel·la sencera que ens ha quedat de l'antigor (segle II dC). M'he passejat pel món antic amb gust i, un cop més, he viscut que les passions humanes són intemporals. He descobert que el mite d'Eros i Psiquis hi és sencer i, sens dubte, podré utilitzar algun dia aquesta narració per explicar a l'alumnat el tema de l'escultura homònima de Canova. I també he vist, sobretot en els capítols finals, com al segle II una determinada inclinació històrica portava, si més no les élites de la societat intel·letual, a la recerca abstracta d'un sol principi diví (en el cas d'Apuleu, Osiris...). Heus ací també una font per ensenyar algun dia l'imaginari del Baix Imperi...

La novel·la de John Boyne m'ha lligat una mica més amb la lectura del filòsof Torralba. M'ha enganxat des del primer moment. ¡Quina meravella literària viure la manera de captar la realitat a través de l'ànima d'un nen de nou anys! ¡Quin plaer resseguir el seu món encara que aquest món fos tan horrible com el de ser fill d'un comandant de les SS que dirigeix un camp d'extermini!! I alhora que he experimentat el plaer de ficar-me en l'ànima d'aquest nen, com m'ha tornat a deixar l'ànima eixarreïda l'horror del mal absolut com mai l'ha viscut, que sapiguem, l'Europa cristiana del segle XX! Si bé també he de dir que al final hi ha una petita guspira de redempció que no desvetllo per si algun o alguna dels meus soferts lectors/es gosa llegir aquesta novel·la.

Com que dilluns, dimecres i divendres a les quatre de la tarda he d'anar a recuperació del meu castigat braç esquerre i he de passar immòbil una bona estona mentre estic enganxat als corrents elèctrics que m'hi passen, he llegit el tractat sobre els tres "mestres de la sospita", una expressió amb què el filòsof francès Paul Ricoeur va batejar Marx, Nietszche i Freud... Al vespre llegia Boyne, a la tarda Torralba. Entre els dos aquest cordó umibilical que destrossa certeses i que aboca la solitud de la persona contra si mateixa. Sense voler, van matar Descartes i ens van deixar, sense pretendre-ho, la possibilitat que el mal ja fos absolut... Ja ho mormolava Freud en el seu viatge als EUA quan la gent que l'esperava li tributava un aplaudiment càlid: pobra gent, no saben que els he vingut a portar la pesta...

Tot arribant a casa rumiant aquests darrers tres llibres he estat conscient un cop més del meu irremeiable desordre lector. He notat un altre cop aquella ànsia de saber més, de contextualitzar, de llegir els originals... I m'he dit a mi mateix: "sempre seràs un aficionat".

Em sembla que ho deia Charles Chaplin:
aquesta vida és massa curta; només et permet ser amateur.

1 comentari:

Cerve ha dit...

Bones de nou Tòfol,

Avui el teu escrit m'ha portat a saber que també has llegit al Francesc Torralba. En sóc una gran admiradora, vaig tenir la sort de gaudir-lo com a professor i s'ha arribat a convertir en un MESTRE, en aquell sentit tan ampli del terme que ja saps...
Les seves reflexions m'han trencat molts esquemes, tan les que he rebut en les seves classes magistrals, com les que amb la posterior lectura d'alguns dels seus llibres he pogut copsar.
Veritablement, com bé dius, aquest tipus de llibres són aquells que et fan sentir molt petit, com si nadessis en un mar que és massa inavastable per tu.
Ara bé, el gran plaer que em produeixen i la gran amplitud de pensament que m'ofereixen, fan que senti que gràcies a ells i els seus magnífics escrits, em puc arribar a conèixer mol millor a mi mateixa.

Núri@