29 de novembre de 2007

Un sistema a la intempèrie


Volia dir quatre coses al bloc sobre la situació educativa a Catalunya. Pensava fer-ho quan minvés l'interès informatiu. Ja se sap que ara durant unes hores o dies tots parlarem de l'ensenyament a Catalunya --com fa anys ens vàrem escandalitzar sobre el dèficit d'Humanitats i amb un decret sembla que s'ha arranjat per sempre i ara els nostres alumnes ja són tots plens de la saviesa derivada de l'humanisme--. Però d'aquí a uns dies, altres notícies passaran per damunt i ens oblidarem que l'ensenyament continuarà igual de malament amb la hipoteca sobre el futur que això comporta. Avui s'ha conegut l'informe PISA i no fa altra cosa que corroborar el que diu la Fundació Bofill i el que sabem tots els qui d'alguna manera treballem al sector. Per tant els titulars i els articles continuaran uns dies més. Doncs bé: he decidit no esperar més i dir-hi la meva.

Vaig començar a treballar a l'ensenyament públic fa 33 anys. I recordo perfectament que fa trenta anys, el sistema públic d'ensenyament tenia ja molts problemes. I eren problemes de difícil solució perquè xocaven contra les idees dominants, els sindicats i la feblesa de l'opinió pública. En els centres públics hi havia falta de lideratge professional, excés d'individualisme, igualitarisme a ultrança, cap mena d'estímul professional, total descontrol de resultats d'aprenentatge --llevat de les PAU molt ja al final-- i una absoluta impunitat respecte de l'acció del professorat. Tots cobràvem el mateix tant si ens hi dedicàvem molt com si no fèiem gaire cosa. Si a tot plegat hi afegim que els directors, de fet, eren "interins" i sense massa ganes de ser-ho, clouríem el cercle. Amb tot la selecció d'alumnes, la bona preparació acadèmica del professorat, i la necessitat de l'esforç per sobreviure en aquell magma de descontrol per part de l'alumnat, proporcionaven algunes eines, escasses, per mantenir una mica una certa tensió a dins de l'aula i alguns resultats... Certament era una selecció dels més forts.

Una de les causes que explica en part el desastre sense pal·liatius actual és que els nostres polítics (de dretes i d'esquerres), fent cas de pedagogs i psicòlegs de gabinet que en sa vida havien vist un alumne real, van decidirs suprimir les quatre eines que quedaven i deixar el sistema a la intempèrie sense abans resoldre els problemes que s'arrossegaven.

Alguns ho vàrem avisar. La intuïció de la majoria ho va preveure. Els professionals no han parat de clamar gairebé des del començament. Els resultats, després de disset anys de dogmatisme mental i d'assassinat permanent del missatger, són molt pitjors dels que havíem imaginat: a la cua d'Europa, a la cua d'Espanya. Fastuós!

1 comentari:

Cerve ha dit...

Totalment dacord, és penós l'estat de la nostra educació, i reuslta molt trist dir-ho quan la teva feina és la de mestre. No sé pas en què pensen els polítics, el nostre futur penja d'un fil... però em sembla que potser ni se n'adonen, distrets com estan jugant, cada dia, al Joc de la poltrona.

Núri@