Món Sant Benet (i V)

Els darrers segles abans de la desamortització, el monestir de Sant Benet va pertànyer al monestir de Montserrat. En una primera fase s'hi van formar els monjos joves... més endavant va ser estada per als monjos jubilats. Curiós destí el d'aquest monestir! Quan ja el monacat no estava a l'avantguarda de l'espiritualitat i quedava a la reserva, el gran cenobi del Bages esdevenia el símbol de l'estada final abans de la gran trobada... Els monjos jubilats s'instal·laven en cel·les a la banda sud, la zona més il·lumianda per l'escalfor del sol. Aquestes cel·les es visiten avui, però van ser agençades per la família Casas i són més àmplies que les que devien tenir els monjos...

Ramon Casas va pintar el distribuidor de la casa que donava a les cel·les dels monjos i, per tant, ens ha quedat un testimoni fefaent de com devia ser quan el pintor va heretar de sa mare la propietat del monestir...

Acabat el recorregut modernista i abans d'entrar en el recinte medieval, M. em porta fins al centre Alícia ("alimentació" més "ciència") un edifici transparent de vidre dividit en quatre grans àmbits (segons que em vaig fixar): el laboratori per exeperimentar amb aliments, la cuina per posar-ho en pràctica, un espai de trobada i conferències i finalment un àmbit dedicat a la didàctica. Ens vàrem adreçar a aquest darrer. En aquell moment hi havia un grup de nois i noies d'ESO que estaven treballant aspectes d'alimentació, tots ells amb la seva gorra de cuiner i una bata blanca. No ho puc evitar: quan veig que algú ensenya i d'altres aprenen em sento seduït per la imatge i ho xuclo tot amb un delit i una emoció que em poden arribar a contorbar. (Per això també sento un desànim dolorós tan profund quan veig que es desaprofiten ocasions o es formulen teories educatives literalment estúpides...).

Perquè "Món Sant Benet" també és una aposta didàctica suculenta en tots els sentits d'aquest darrer adjectiu. Des de tallers de cuina per aprendre a ben alimentar-se fins a l'anàlisi i pràctica dels processos químics del món de l'alimentació, passant per experiències d'educació visual i plàstica, històrica, etc. des de l'etapa d'infantil fins a la postobligatòria... Certament el menú de "Món Sant Benet" resulta espectacular... Se'm feia la boca aigua només de pensar en tot el que es podria programar en la formació de mestres... tot i que tenia alguns dubtes sobre la necessitat dels abans i dels després d'aquestes experiències (no fer-les només lúdiques) i, sobretot, d'inspirar-se tant com es pogués en l'oferta que en Josep Baluja i els seu equip fan al camp d'aprenentatge "Monestirs del Cister"... ¿N'hi ha prou amb un sol dia per aprendre si no es té cura d'un bon abans i després? ¿No es podrien programar estades de més dies enfocades a l'aprenentatge acadèmic? De moment, però, no podia fer altra cosa que sentir-me seduït i aclaparat per aquest conjunt d'idees magnífiques per construir aprenentatges en els més joves aprofitant el fil del passat i mirant obertament a totes les novetats del futur...

I bé, toca ja posar punt i final a aquests dies que he dedicat al "món Sant Benet" (¿S'ho devia imaginar Sant Benet, pare d'Europa, que el seu nom aplegaria tot aquest "món"?). Com sempre en el moment de dir un adéu provisional em ve al cap la nostàlgia d'aquest passat, d'aquest ritme de la història que no es pot detenir. I amb les imatges del mateix Ramon Casas me n'acomiado.

Quan Ramon Casas era jove va representar la seva Júlia dins del claustre. Els colors i la llum exalten la nostàlgia positiva del passat encara que hi romangui un alè romàntic. ¡Què seria del patrimoni actual si no haguéssim passat pel romanticsime?!

Diuen que la pàtria de les persones és la infantesa o la primera adolescència i que quan som grans i encetem l'última etapa de la nostra vida tornem a aquesta pàtria. I per bé que els entesos diuen que quan Casas, mig retirat, pintava una i altra vegada el monestir de Sant Benet de la seva infantesa i adolescència sense ja dir res de nou --el final de l'obra s'havia avançat al seu propi envelliment biològic--, jo estic també amb aquest Casas del final... potser perquè no sé encara quina és la meva pàtria definitiva.