Món Sant Benet (II)

Un dels impactes de la visita del dijous passat a Món Sant Benet va ser, sens dubte, el passeig pel monestir romànic. M., l'amfitriona, per raons d'horari em va fer entrar primer a la part modernista tal i com la va viure i agençar la família del pintor Ramon Casas des del 1907. Ja en parlaré més endavant... Però el xoc per a mi, com sempre, va ser el conjunt monàstic. No em va impressionar només l'estètica romànica de bona factura, ni el símbol dels espais, ni la relativa solitud en un entorn natural fred de temperatura i càlid d'emoció... no, era el fet que allí hi havien viscut monjos.

Mentre ens esperàvem per entrar li vaig explicar a M. una de les meves passions méx inexplicables: l'atracció o seducció que el món monàstic té per a mi. I, com i fins a quin punt, m'hauria agradat sentir la vocació monàstica i haver-m'hi lliurat. Probablement arrenca de l'època adolescent en què, per circumstàncies que ara no fa al cas, vaig experimentar el silenci interior i la meditació religiosa. Va ser un descobriment vital absolut que mai més m'ha abandonat. Aleshores va ser quan vaig descobrir el sentit de la dimensió monàstica... Sé que no em sabré explicar i que per a la majoria dels meus companys i companyes --i per descomptat de l'alumnat-- els parlo un llenguatge incomprensible...

He viscut en comunitat i, per tant, no la idealitzo: sé perfectament dels seus avantatges i de les seves servituds. Però, per contra, sé que en qualsevol monjo de vocació fidel hi ha un embriac de Déu. La vida regular, de silenci interior, de servei a una comunitat, d'espais dedicats a la meditació i a la lectura dins d'un sentit religiós, fa que hi hagi en el meu imaginari, si més no, la percepció d'unes persones que ja no fan camí, sinó que ja han arribat. La seva estabilitat és l'itinerari interior per ell mateix... No pretenen arribar a cap punt concret, ni volen disposar d'una professió determinada ni ambicionen un lloc o un guany... Aquesta dimensió de vida --que en la salmòdia gregoriana de les hores canòniques arriba al cimal del sentit que hi intueixo-- m'atrau com un imant...

Només entrar a l'església abacial de Sant Benet tot aquest món se'm va refer a les entranyes de l'ànima i alhora que experimentava un extrem benestar serè no podia oblidar que en aquell edifici hi havien viscut monjos els quals, en la serenitat i l'aïllament, en la regularitat i en el treball, havien arribat ja al final de la vida, és a dir, a la seva plenitud de sentit, tot just quan la començaven, dedicats a pregar i a treballar en un estat de cant silenciós continu. I això, que hi haguessin viscut generacions de monjos, i que ara ja no hi eren, també em produïa una intensa nostàlgia que, per moments, també em produïa petites punxes de dolor.

La guia que ens acompanyava, jove i eixerida, situava les dates i la història... però la filmació --correcta des del punt de vista de la història externa-- i l'holograma de la consagració de l'Església --impressionant fins a límits que jo mai no havia viscut en la visita a un conjunt patrimonial artístic-- deixaven de banda el to de la vida diària, el sentit profund i el missatge que la vocació monàstica ha tingut tots els temps per als homes i dones d'avui, per a aquells i aquelles que vivim el jo atabalat de cada dia...