Món Sant Benet (IV)

--Quan arribis a Manresa, aparca el cotxe i deixa't portar--em va dir M. per telèfon el mateix dia 20 de desembre--.

És el que vaig fer ja que, de fet, no podia fer altra cosa. Desconeixia les rutes del Bages i, per descomptat, no tenia la més mínima idea de què era això de "Món Sant Benet". Recordava el monestir, visitat de jove, i prou. De vegades va bé deixar-te impactar per una proposta en estat intern de virginitat. I encuriosir-te per veure què és el que instintivament te n'atrau més.

El monestir de Sant Benet va ser comprat l'any 1907 per Elisa Carbó, la mare del pintor modernista Ramon Casas, membre d'una rica família del Bages vinculada a la indústria tèxtil. La família Casas va reformar el monestir per habitar-lo, en especial a l'estiu. Així, doncs, les estances del monestir van ser utilitzades també per la burgesia modernista del canvi de segle, i ens hi han deixat vestigis dels seus costums, dels seus interessos, dels seus imaginaris... Va ser una època en què a Catalunya hi havia gent amb empenta...

En sé poc, molt poc del modernisme. I del pintor Ramon Casas només recordo vagament el que vaig llegir fa molts anys en un estudi d'Alfonso Alcolea per preparar-me alguna classe i poca cosa més... Així, doncs, vaig entrar en l'ambient familiar dels Casas, curosament restaurat per Caixa de Manresa, sense gairebé cap idea o sensació prèvia. La tecnologia de mediació patrimonial és moderníssima, tant és així que el guia només ens parla cinc minuts del context i, en acabat, només va acompanyant-nos perquè la visita es fa sola amb les projeccions, les veus en off i els jocs de llums. M., discretament, em fa alguna comentari en aquesta o aquella sala, i quan hi entrem m'assenyala l'indret on s'efectuarà la projecció. Així puc aprofitar els festejadors per asseure'm.

Original: em sorprenen les veus de les minyones i el seu punt de vista mentre se succeixen escenes filmades. Passem per dormitoris i sales d'estar. Em fixo amb els llibres de les lleixes on hi llegeixo títols i versions que encara té la mare a casa. Veiem filmacions a la sala d'estar on diversos personatges parlen dels avatars del 1924: sense Mancomunitat d'una banda, amb la Dictadura de Primo de Rivera que havia posat ordre, por als anarquistes... i, en el fons, insatisfacció perquè les coses, com avui, no anaven amb la normalitat que se somniava... I el toc de frivolitat del qui, si més no, encara se sent ric i cosmopolita: tasteu aquest conyac que he portat de París...

Veiem reproduccions d'alguns dels quadres de Casas. I em sobta la passió que sent per la Júlia, la venederoa de loteria de la qual s'enamora apassionadament i a la qual pinta obsessivament diverses vegades. Després de viure molts anys junts, un escàndol de l'època, serà la seva dona. Aquest fet --els afers del cor són imprevisibles i condueixen sovint els humans per camins impossibles i dramàtics bé que poden ser també sublims-- m'emociona un xic, tot i que per més que em fixo en la cara de la Júlia no aconsegueixo veure-hi aquell moviment d'atracció que sóc capaç d'experimentar quan, paral·lelament a mi, em fico sense voler dins de l'ànima dels altres. Llevat d'una de les imatges: la Júlia que a continuació reprodueixo... ¿per què aquest rostre l'entenc i el sento com a enamorador? Un cop més crec que no tot és coneixement lògic o científic en aquesta vida... és més, potser les coses més importants no passen gaire, si més no inicialment pel cap...

Em sorprèn per la seva originalitat la manera de presentar alguns dels quadres de l'artista inspirats en referències quotidianes com s'esdevé amb la sala de bany. En part em produeix un retorn a la meva infantesa ja que al pis del carrer Bruc on vaig néixer, el "quartu" de bany era saimilar al que veig aquí reproduït, encra que era molt més petit. Sobre la pantalla s'il·lumina una minyona filmada que es mou fins a quedar-se en la posició del quadre... un joc de colors fixa l'escena definitivament en el quadre del pintor.

En la mateixa escena, la mestressa, ja nua, es disposa a entrar al bany... Una tècnica esplèndida per atraure l'esguard i deixar-lo fix en l'obra... ocasió única per distingir la proposta estètica de l'artista i diferenciar-la del referent vulgar que li serveix de motiu. Potser, didàcticament parlant, alguns podrien entendre a través d'aquest recurs allò que, a falta de millor nom, i d'una manera gairebé desesperada anomenem "artisticitat".

Doncs sí, m'he deixat portar i ha valgut molt la pena. Com sempre, ara em queda la set de saber més coses de Ramon Casas, de la seva vida a Sant Benet, de la seva obra... sempre aquesta dèria d'organitzar i sistematitzar els estímuls del coneixement i de pensar automàticament com i on tot això que aprenc ho podria situar en les classes que imparteixo. ¡Quina creu, Senyor!