De la memòria històrica (I)

Durant aquest mes passat d'octubre he assistit a dues presentacions de llibres. No tinc el costum d'anar-hi per manca de temps. Tanmateix una d'aquestes presentacions em va cridar l'atenció perquè es realitzava al bell mig del cor de la catedral. A més el títol del llibre em va atraure: Vivència d'un estudiant de capellà a l'exèrcit popular, al camp de concentració i a la legió. Es tracta d'un seguit d'anècdotes viscudes i explicades per mossèn Josep Llauradó.

Mossèn Llauradó va néixer a Barcelona el 1920. Per tant tenia 16 anys quan va esclatar la guerra civil. Estudiava aleshores al seminari de Barcelona. Coincidint amb tots els que van viure aquesta circumstància, ens explica com va haver d'amagar la seva condició de seminarista des del 18 de juliol en endavant. L'any 1937 va ser cridat a la lleva del biberó amb tan bona sort que va anar de pet a la batalla de l'Ebre on, després de diverses batalles sagnants --ell diu que mai no va disparar contra ningú i que mai no va considerar enemic ningú-- va caure presoner dels insurrectes. Aleshores va passar per diversos camps de concentració franquistes fins que va ser obligat a fer un altre cop el servei militar amb els vencedors a la legió al nord d'Àfrica. Finalment va poder retornar a Barcelona i continuar els seus estudis de capellà a finals dels anys 40.

En el cor de la catedral de Barcelona ens vàrem aplegar una cinquantena de persones. Vaig tenir l'ocasió de parlar personalment una estona amb mossèn Llauradó: 87 anys i una mirada de pau i alegria envejables que només he vist en els convençuts servidors de Déu. La presentació era presidida per l'arxiver de la catedral, mossèn Martí Bonet que, per a sort meva anava vestit de manera normal i també desprenia una mena de plenitud esperançada...

Va fer la presentació el meu amic i col·lega Joan Santacana i Mestre. És el director de l'editorial "Llibres de matrícula" que publica aquestes memòries concretes de persones singulars, els maons amb els quals més endavant algú pot fer autèntica història. En el decurs de la presentació el doctor Santacana es va referir a la necessitat de disposar urgentment de les memòries d'aquelles persones que en el drama de la guerra es van sentir descol·locades com és el cas de mossèn Llauradó. La memòria si no es fixa en paper, es perd. És així que podrem saber, per exemple, el drama de persones republicanes, catalanistes i catòliques que van ser perseguides pels uns només per professar una religió; que van ser després perseguides pels altres per la seva identificació amb el país i pels seus ideals republicans... Persones que es van trobar fora de lloc. Persones que fins fa ben poc continuaven estant fora de lloc perquè no els estava permès dir que els republicans i els revolucionaris no ho havien fet tot bé, ni de bon tros (¿quan ICV farà autocrítica de la persecució i assassinats que els seus van protagonitzar durant la guerra civil ara que fem memòria?) ni tampoc, és clar, podien beneir el franquisme com ho feia lamentablement l'Església en els seus bisbes (¿quan els successors dels apòstols, a més de beatifiacar els "seus" i fer-ne legítima memòria, demanaran perdó per tots aquells que també van morir per les seves idees sota la bota franquista amb el seu suport?)

Mentre en Joan parlava de tot això no podia deixar de pensar en la meva pròpia tradició familiar i, en concret, en el meu pare. Catalanista, republicà, sergent dels rojos per força, exiliat, empresonat, obligat a tornar a fer el servei militar a Madrid... i catòlic. Amb el temps he entès molt bé el drama d'aquesta generació prohibida pels uns i pels altres, que fins i tot em va ser prohibida a mi que vaig veure com el pare moria l'any 1976 sense que jo l'hagués encara entès.

Quan tornava cap a casa embolicat amb els meus pensaments i records, considerava que aquesta memòria ha de ser benvinguda. Però em sembla que arriba massa tard. Com deia Gaziel Catalunya és una ànima en pena que va per la història buscant algú en qui reencarnar-se. Perdem oportunitats d'or per articular una mínima i provisional unitat. Aquí som encara i així ens va.