La ciutat pixada: tot un símbol

Fa uns dies els enfervorits partidaris d'una causa tan noble com la de ficar una pilota més vegades a la porteria del Barça que no pas rebre-la ells --em refereixo als supporters del club de futbol de Glasgow--, van visitar la nostra ciutat a l'espera del gran match. En els moments previs i posteriors al partit --i fins i tot sense ni tan sols anar-lo a veure-- es van emborratxar i van vessar l'excedent de bufeta a la plaça Catalunya, molts d'ells al peu del monument a Francesc Macià i això davant de la mirada impàvida de la guàrdia urbana. Feia només dos dies que un servidor irat de l'ordre públic li va imposar una multa de 36 euros a una senyora que travessava la mateixa plaça Catalunya en vermell, ... Lliçó: podeu orinar impunement davant de la policia si és al peu del monument aixecat en honor d'un home que va viure una època en la qual el país, ves per on, tenia algun líder... Això sí, no passeu pas en vermell... us pot caure bronca i multa!

Ahir llegia que l'informe PISA torna a mostrar que l'alumnat dels nostres centres educatius ha tornat a treure un resultat pitjor en ciències respecte de la mesura anterior. Però no us penseu pas que el conseller tingui la més mínima idea de canviar res. Segur que la culpa la té algú i no pas la filosofia i la gestió de la instrucció al país.

Avui llegeixo que la Cambra de comerç de Catalunya denuncia la falta d'ambició, de risc i de dinamisme de l'empresariat català.

Fa una setmana vaig llegir que el molt honorable president deia que hi havia un augment de la desafecció dels ciutadans catalans respecte d'Espanya... va fer tanta por que els mitjans madrilenys no li van fer el més mínim cas, ni tan sols la COPE, ... I per si molestava una mica al poder central, no caldria ni dir que, a l'endemà mateix, va matisar les declaracions i va fer la lloança deguda als alts valors de l'actual govern de Madrid que no endebades és el seu.

Bé, de rodalies, de l'aeroport, de la xarxa elèctrica i de l'avaria del metro d'ahir (línia 1 a quarts de vuit del matí) no val la pena de parlar-ne, oi?

En cercles polítics, segons llegeixo als diaris, hi ha preocupació sobre les properes eleccions. Jo no en tinc cap. La nostra vocació pública es limita a emprenyar-nos una miqueta --només una miqueta-- i després a corre-cuita tornem a baixar el cap mentre, com sempre, se'ns pixen al damunt (els de Glasgow i els d'aquí). Així com en el temps de Franco els acords bilaterals amb els EUA sortien molt barats a la gran potència occidental --com deia l'ambaixador nordamericà a Madrid, los españoles son anticomunistas gratis-- actualment a Catalunya les coses són similars: els catalans som socialistes gratis... Potser sí que algú no anirà a votar o ho farà en blanc... Però res de substancial no canviarà. Les democràcies no són útils per triar els millors --entre d'altres raons perquè els millors no es dediquen a la política-- però sí han servit fins ara per apartar del poder els qui no ho fan bé. Com passa amb tota regla, Catalunya n'és l'excepció...

Temps era temps potser hi hagué la ciutat cremada... avui ens hem de conformar amb una ciutat -- i una Catalunya-- pixada.