Temps de desmemòria

Totes les modificacions en l'espai i en el temps afecten els humans de manera radical. I un dels trets que caracteritza la nostra societat avui és la sobreacceleració del temsp vital. Goso afirmar que si alguna cosa s'ha deteriorat d'una manera general ha estat la qualitat del temps que vivim. Amb un temps sobreaccelerat, les persones no podem viure bé en el nostre món quotidià, per més artilugis i comoditats efímeres de què disposem.

La sobreacceleracio del temps té, en la meva opinió, una conseqüència desastrosa: l'aprimament continuat de la memòria. Vivim una cadena constant d'esdeveniments que es tapen els uns als altres a una velocitat de vertigen. Vivim les hores del dia com a fragments prêt-à-oublier. I hem d'oblidar necessàriament per poder, senzillament, sobreviure. Si a la sobreacceleració del temps hi afegim el bombardeig d'informacions de tot tipus l'estrès està servit: cavalquem els dies com si ens trobéssim en una successió d'onades sobre les quals fem surf sense albirar, ni de bon tros, la platja. Tot són possibilitats. I sembla com si tota possibilitat s'esfumés de seguida si tenim la sort de veure-la realitzada.

Sóc de l'opinió que les persones necessitem, si més no de tant en tant, un temps lent, com diu el monjo Lluís Duch, que ens permeti una mica d'interiorització amb la qual poguem emparaular la realitat, de manera que tinguem la possibilitat de fer present l'absent passat i l'absent futur. És l'única manera d'ensinistrar l'ànima per tal de saber-nos situar en el nostre context i dotar-lo de sentit. Això, tenir temps per emparaular la nostra realitat (interior o exterior) resulta avui ja una utopia. I amb la sobreacceleració del temps s'ha accelerat també la provisionalitat.

És un tòpic de molts humanismes que els homes i les dones ens sentim provisionals, fent camí. Fins i tot hi ha qui ha afirmat que els vius som només morts de vacances. Tanmateix l'acceleració del tempo vital ha anul·lat pràcticament totes les possibilitats d'oasis diaris que ens permetin teixir assossecs i reflexions dins d'una necessària bombolla de silencis.

Si això és així el treball de la memòria --conèixer la història i reflexionar-la per arribar a pensar històricament-- resulta impossible. Potser aquí tenim una de les explicacions de les dificultats que la meva generació ha tingut i té per transmetre els valors que han donat i continuen donat sentit intens a la nostra vida. En un temps accelerat i amb una dutxa permanent d'informacions que pentinen ànimes i ments, és molt difícil o gairebé impossible conservar res, reinterpretar el passat, o, encara menys, pensar el futur.

Som en temps de desmemòria, d'instantaneïtat, de descompromís. Sembla que l'únic que té una continuïtat estable és el jo. Un jo, a més, atabalat.