Música

Sóc del parer que la música és indefinible. N'hi ha prou a llegir les consideracions que li fan grans intel·lectuals i artistes per confondre qualsevol possibilitat d'acostar-s'hi d'una forma racional. D'una banda Nietszche deia que el món sense música fóra un error. Lord Byron era capaç de dir que hi havia música en el respir d'una canya o d'un jonc, en el borbolleig dels rierols, hi ha música arreu si els homes podien escoltar-la. La seva terra no és altra cosa que l'eco dels astres.

Fins i tot la Carta Espiritual de la Humanitat de1946 arriba a un lirisme punyent: la música és l'expressió de l'ideal artístic més elevat; reflexió de les Harmonies Celestes, situa l'home directament davant dels misteris més profunds de la vida.

D'altra banda un músic de la categoria d'Igor Strawinsky va llançar un gerro d'aigua freda sobre l'excés de lirisme i sobre la cega confiança a propòsit dels efectes benefactors de la música en la formació moral dels individus. Deia de manera contundent: considero la música en la seva essència com impotent per expressar qualsevol cosa: un sentiment, una actitud, un estat psicològic, un fenomen de la naturalesa, etc. L'expressió mai no ha estat la propietat immanent de la música. Més clar l'aigua, oi?

Recentment s'ha donat una definició de música que em sembla plausible: la música són sons humanament organitzats. El que no resol aquesta definició és què diuen aquests sons humanament organitzats ni quina finalitat tenen.

Perdoneu-me i amb tots els respectes per mestre Igor: hi ha vegades que davant d'uns nenúfars amb la flor badada sento que emanen una música que misteriorament puc escoltar. Sé que he pogut pintar l'ànima d'alguna persona i els sentiments que em produeix. I també sé que amb la musica que de manera maldestra interpreto al piano, sovint aconsegueixo trascendir el meu jo, sobretot quan algú l'escolta amb una devoció que no mereixo.

Crec que la definició de música se'ns escapa del diccionari. Potser si tinguéssim paraules per definir-la ja no caldria que existís