30 de setembre de 2008

Estels


He mirat aquesta nit el cel. Un cop més m’he sentit ingràvid davant de l’espectacle dels estels i, sobretot, per aquest oceà de foscor que s’estén entre aquestes agulles de llum titil·lant. No, no he volgut posar-me poètic; he pretès senzillament sentir a dins de mi aquest immens espai, diuen, de 14 mil milions d’anys llum de diàmetre! M'hi sentia atret d'una manera estranya. M'hi volia fondre. Per un moment, però, també he volgut ser racional.

I m’he posat a pensar, quiet, sense deixar de mirar a ull nu el cel estelat d’aquesta nit.

Diuen els astrofísics que estem fets de la mateixa matèria que les estrelles. La pell que acaricio amb les meves mans, el terra que trepitjo, el cor que sento bategar, la taula on treballo, tu, tu sí, tu també... i ell, no cal dir-ho!, estem formats pels mateixos àtoms, per les mateixes partícules. Tot, absolutament tot, els estels que albiro en aquest espectacle fascinant, l’aire, els teus cabells, els seus llavis, els murs de la Facultat que són al darrera meu en aquesta nit de tardor,... tot..., tots som fets de pols d’estrelles. ¿També els sentiments que semblen néixer al bell mig del pit? Aquesta escalfor de l’amor, aquesta por intuïtiva davant del dolor i de la mort, la vida, aquest arravatament d’odi... ¿també són pols d’estels?

Si així és, ¿podem estudiar els estels mirant-nos a nosaltres mateixos, entrant a dins de l’ànima sense temença de cap mena? I aquesta estranya atracció, d'on neix?

Som a milions d’anys llum d’aquests estels que m’he mirat amb esgarrifança. I, ves, em diuen que els nostres protons i els dels astres, la matèria que ens compon, com la del sol de demà o l'aire que respiro és exactament la mateixa.

He sentit un doloret a les cervicals. I he decidit baixar el cap i anar cap a casa...

Una pregunta m’ha començat a percudir mentre baixava les escales cap el pati de l’aparcament. El desig d'avui i que de vegades també sento en la contemplació de qualsevol espectacle de la natura... ¿es deu per ventura a un estrany camp magnètic que ens porta a sentir misteriosament aquesta unitat de la matèria? No ens diu la Física, amb contundència, que tot és U? Aquest dolor de ser, aquesta solitud radical de l’ànima, ¿podria ser la nostàlgia del nostre origen quan érem el mateix que els fotons de la llum de les estrelles?