31 d’agost de 2008

Tao


--Tu que hi has estat, explica’m aquesta actitud dels xinesos, tan submisa i amb aquesta capacitat de coordinació de masses... ¿és cert que tenen una actitud horitzontal?
--Sí. Encara, si més no. No sé si amb el temps i el desenvolupament econòmic això canviarà, però ja saps que els imaginaris aguanten molt de temps, fins i tot fora de context.
-- A l’institut els alumnes xinesos semblen tenir un cert sentit de la jerarquia, si més no familiar.
--Exacte. I això ho deuen a Confuci que els ha impregnat durant segles.
--¿Una filosofia tan antiga encara els pot...?
--No en diguis filosofia, que és un concepte occidental, digues-ne pensament.
--Bé, doncs, pensament. ¿Me’l podries resumir de manera simple i senzilla perquè jo m’hi pugui endinsar més endavant?
--Ho intento.
--Vinga!
--La cosmovisió xinesa, derivada del confucianisme, arrenca de la convicció que en el món hi ha un joc o una tensió d’equilibris duals. I això ja és força conegut a Occident: el yin d’una banda i el yang de l’altra.
--Suposa’t que jo no n'he sentit a parlar mai. Què són el yin i el yang?
--El yin és la terra i el yang és el cel.
--Només?
--No. Aquesta és la dualitat principal. El yin com a forma contrastada que actua sobre el cel és també l’ombra, el fred, l’hivern, la dona...
--És un principi negatiu?
--No. És un principi a seques que existeix perquè també existeix l’altre: el yang.
--I, doncs, què és el yang?
--Ja t’ho he dit, el cel, i per extensió el sol, la calor, l’estiu, l’home... I no per això és positiu. Simplement és.
--Són principis o formes de contrast estàtiques?
--No són dinàmiques. Cadascuna segueix el seu tao.
--Tao?
--Sí, el seu tao que vol dir “camí”. L’univers acorda aquests dos principis de manera harmònica perquè cadascun segueixi el seu tao i es complementin.
--Però massa harmonia no hi deu haver perquè sempre hi ha un tsunami, una malaltia, un secada, una inundació...
--Exacte! I saps a què s’atribueixen aquests desastres naturals?
--No.
--A les persones que som les úniques que no solem seguir el nostre tao, el nostre camí correcte.
--Però s’entén que les guerres o altres malvestats humanes puguin atribuir-se al fet que els humans no seguim un camí correcte... però i un tifó o el desbordament d’un riu?
--Per als xinesos també és conseqüència del fet que els humans errem el tao, que no el seguim i pertorbem l'harmonia establerta. Apartar-se del camí correcte per part dels humans és la causa de les pertorbacions físiques i humanes com les guerres o les caresties...
--Però què té a veure això amb l’actitud horitzontal i la manca d’esperit de rebel·lia?
--Molt senzill. Confuci va determinar que perquè hi hagi pau i benestar tan còsmica com humana el tao correcte per als humans és el domini dels propis sentiments i el respecte als avantpassats, no apartar-se del seu camí correcte. D’aquí que la cultura xinesa i el seu imaginari hagin desembocat en el temps en el respecte de la jerarquia social sigui familiar o pública i hagi cultivat un sentit estricte de la disciplina. Fins i tot d'una certa impassibilitat d'expressió del rostre.
--Potser serà qüestió de buscar el meu tao...
--El teu servirà de poc sinó és un tao col·lectiu...
--Això ho veig una mica més difícil.
--A Catalunya no és que sigui difícil: és impossible!