He anat avui a Lleida a impartir una conferència en unes jornades de formació i preparació de curs del professorat de l'escola cristiana. Al migdia m'han convidat a dinar a un centre escolar que es troba a quatorze quilòmetres de la capital del Segrià on jo havia passat dos anys sencers de la meva vida quan tenia 17 anys.
El centre escolar --quan jo en tenia 17 no ho era-- manté per fora la mateixa fesomia de fa més de quaranta anys. Però a l'hora de passejar pels claustres he pogut observar com les antigues dependències havien estat transformades. Durant uns minuts m'han passat per la memòria escenes de la meva primera joventut. Quan l'esguard tornava a focalitzar la realitat he xocat contra una ala de claustre reconvertida en diversos espais i, per acabar-ho d'adobar, una gran carpa que fa les funcions de menjador dels alumnes grans situada en el jardí del mateix claustre.
M'he preguntat un cop més qui guanya en aquesta guerra contínua i sorda entre l'espai i el temps.
Guanya sempre el temps.
Per això, sovint, no volem tornar a veure espais que es mantenen fixos a la memòria i que sabem que ja no són com els vam viure. Volem ser fidels a la poesia del record.
Ens fa por veure'ls vençuts pel temps i sentir-nos posseïts per una nostàlgia sempre dolorosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada