11 de setembre de 2008

Morir


Filosofar és aprendre a morir
. Ho va dir Sèneca, l’estoic, i així titula Montaigne el capítol XX dels seus Essais. No sé, però, fins a quin punt això és cert. Dec filosofar malament perquè no acabo d'aprendre a morir.

Tinc la convicció que a la vida hem vingut a passar-ho bé tot i que cadascun dels humans obtingui el plaer per una infinitat de camins diferents i fins i tot contradictoris. D’altra banda tinc també la convicció que la mort, una de les certituds ineluctables de l’ésser humà, potser l’única!, ens horroritza i la temem per instint. En un estat emocional estable i sense haver perdut la raó, ningú no vol morir. La vida, però, s’alimenta de la mort. Cada dia consumim per alimentar-nos vegetals o animals que eren vius feia molt poc. Quan ho penso amb la sensibilitat no deixo d'experimentar una certa esgarrifança.

La mort, sobretot si és d’un ésser estimat, ens col·loca contra un mur infranquejable. Provoca un dolor agut, emocional i metafísic. El dolor emocional el temps el transforma en nostàlgia i acaba esborrant-lo; el metafísic l’esbandim després de quatre consideracions i d’un parell de diàlegs perquè, simplement, no té cap sortida possible. El pensament no pot pensar la mort. També ho trobo espantós, tant pel que fa al fet que el dolor de l’absència disminueixi com que en el camp metafísic no hi hagi sortida.

Penso aquests dies la mort. Millor, les morts, en plural, i la meva mort en particular. Tot i que cap humà té assegurat ni tan sols el segon present, ara no em persegueix cap mort propera i, per tant, la meva emoció és estable per poder pensar-la. M’hi acompanya Montaigne.

En els seus Essais, Motaigne postula que hem de tenir sempre present la mort. Que no hauríem de témer el que només pot passar una sola vegada. Que si és una mort curta i violenta ni tan sols tenim temps de témer-la. I si ens endinsem en la malaltia entrem naturalment en un progressiu desdeny de la vida. Que cal educar-se a no fer projectes de llarg abast i sobretot a no viure’ls amb passió, precisament per no patir-ne l’estroncament quan albirem una mort propera. Que si arribem a vells, la mateixa naturalesa, de la mateixa manera que encorba i afebleix el cos també fa el mateix en l’ànima (l’edat, diguin el que vulguin amb la més bona intenció del món es porta en els anys i no pas en el cor!) i aquesta amb l’edat es va acostumant a la mort a mesura que s'allunya dels plaers de la vida...

Acabat el capítol XX dels Essais, em quedo un pèl perplex. No faig pas plans de llarg abast però sí de dos o tres anys. I procuro viure’ls amb passió perquè sinó caic en una mena de stand by improductiu i sense suc ni bruc. I sí, temo la mort, la meva mort, perquè pot estroncar projectes que vull acabar.

Em proposo, doncs, pensar una estona la meva mort. Per un moment la imagino. I tot i que sé que no la veuré, perquè seria viure-la i és una contradicció in terminis, noto que m’incomodo, que m’espanto i que la temo. Faig el típic exercici mental: ¿què faries si sabessis que avui és el darrer dia de la teva vida? Doncs estaria francament fotudíssim i angoixadíssim...

Torno a començar el capítol XX. Gairebé al començament Montaigne ens diu que davant de la por a la mort el remei de la gent vulgar és no pensar-hi. I és pregunta a continuació: ¿però de quina brutal estupidesa pot provenir una ceguesa tan grollera?

Tanco el llibre. Sí. Dec ser un cec groller. I vulgar.