Deterioració

La salut és un ideal. I si és un ideal vol dir que no existeix a la realitat. Estar completament sa no existeix per a ningú en cap lloc del món, tant del passat com del present com en el futur. Qui no té un queixal corcat, ha de portar ulleres o té un doloret a l’esquena o bé una tristor que no sap d’on li ve. Alguna vegada s’haurà constipat o de ben segur que en les anàlisis de sang li consta algun asterisc que li marca alguna anomalia.

La salut, a més, no és ni tan sols una utopia. La utopia és, per definició, “allò que encara no té lloc”; i els qui són utòpics lluiten perquè algun dia l’ideal que encara no té lloc sigui una realitat. Cal reconèixer que algunes propostes utòpiques del passat avui són realitats que han produït un benestar humà important com l’assegurança d’atur o bé la jubilació. Però la salut no és una utopia. Tot i que la medecina hagi fet progressos espectaculars, sabem que la salut mai no tindrà lloc i, a més, que amb el pas de l’edat es va trencant de mica en mica, i això encara en aquells humans que han tingut sort.

Arriba un dia –insisteixo: entre el qui han tingut sort—que davant d’un qualsevol dolor persistent els metges amb un intent lloable de fer-te assumir la irreversibilitat del teu estat t’expliquen que amb el pas del temps i l’ús constant del cos la teva anatomia es va deteriorant. Per això ja fa temps que quan vaig a la visita d’un metge, després d’explicar-li el que em passa, li etzibo a continuació que ja sé que sóc gran i que allò que em passa és resultat de l’edat i de la deterioració de l'anatomia per l'ús i l'envelliment, com la tela d’uns pantalons que a base de portar-los sovint es va fent cada cop més fina i al final es forada. Assumit això li pregunto si, a més de la deterioració de l’edat com a explicació diagnòstica, aquell dolor o aquella situació anòmala poden tenir algun remei.

Sí, arriba el dia en què pots sortir d’una visita al metge, diguem-ne normal, amb un programa d’intervenció quirúrgica lleu o bé amb una seriació de visites al fisioterapeuta realment feixugues. I, el que és pitjor, amb un seguit de prohibicions que acates amb una fe cega com si fos la decisió d'un bíblic càstig diví: no vagis amb bicicleta, no nedis, al gimnàs no facis peses ni flexions, si balles que el braç no s’aixequi per damunt de l’espatlla, quan t’asseguis a escriure amb l’ordinador procura que... Aleshores penses que just fa un any podies anar en bicicleta, nedar, ballar, fer gimnàstica sense límits i no preocupar-te de cap postura amb l’ordinador. D’això només fa un any. De cop i volta t’adones que et fas vell, i no pas per cap mena d’elucubració mental ni per ganes de fer cap exercici retòric. I saps que la deterioració del cos ja no s’aturarà.

I penses que ningú t’ha educat per a aquesta situació tan natural. I veus venir que el final de tot plegat és la mort.

I, filosofies a banda, doncs què voleu que us digui: no em fa cap gràcia.