23 de setembre de 2008

Afegitó


Quan era petit i recitàvem de cor el catecisme, en acabar el desè manament de la llei de Déu dèiem:

Estos mandamientos se resumen en dos: amarás a Dios sobre todas las cosas y al prójimo por amor de Dios.

En el decàleg que vaig escriure abans d’ahir (vegeu el darrer post d’aquest bloc), amb les presses, em vaig oblidar d’escriure un resum similar al llistat dels meu deu principis. Als meus alumnes de magisteri, després de recitar-los i comentar-los el meu decàleg, els vaig dir que tots aquells enunciats es resumien també a dos:

Estimaràs la teva feina de mestre/a i estimaràs també aquells i aquelles que la reben.

Sé que hi ha col·legues del sector professionalitzador que postulen que l’afecte no ha d’entrar gens en la tasca d’ensenyar a la universitat. Sento discrepar rotundament, no tant per motius ideològics com per la meva pròpia realitat vital. Sempre he estat incapaç d’impartir docència bé sense estimar-me, de vegades amb passió, la feina que faig, i sense estimar amb un afecte difús i alhora intens el meu alumnat.

No diria pas jo que aquesta manera de sentir sigui un mèrit especial: ho porto incorporat en la carn de la meva ànima com un gen estrany. No hi puc fer més.

3 comentaris:

et5 ha dit...

Deu ser això el que et fa extraordinari!

lau ha dit...

completament d'acord et5!

Anònim ha dit...

L'altre dia em van enviar un mail dels mestres que deia: "Educar és mostrar camins amb amor". Estic d'acord amb tu, jo no podria ensenyar sense estimar. Potser tens raó que és per les nostres personalitats, ja que hi ha molts mestres que no ho fan o no hi estan d'acord. Però un mestre que estima no deixarà la mateixa petjada a l'alumne que el que no estima, d'això n'estic seguríssima. Espero que mica en mica, l'experiència m'ho demostri ;)
Laura Sánchez