Idiota només?

Sóc persona fàcilment espantadissa. Per aquesta raó sóc molt sensible a les notícies que porten calamitats generals, les quals em solen provocar intranquil·litat. És el cas de la crisi financera actual. Sé poca economia, per no dir gens, tot i que en el seu moment he estudiat, per necessitat didàctica, tant la crisi del 29 i les seves conseqüències, com l’impacte de la brutal inflació alemanya de la primera postguerra mundial. D’altra banda vaig experimentar personalment com la crisi econòmica del tardofranquisme i de la transició va afectar d’una manera important tant els meus ingressos com els meus estalvis. Ara, encarat indefugiblement a la jubilació i a la vellesa, aquests terratrèmols financers i econòmics m’amoïnen. ¿S’esfumaran els estalvis de tota la meva vida? Cobraré una jubilació mínimament digne? Hi haurà malestar social? Quants drames familiars causarà l’atur? Aquestes i d’altres preguntes semblants m’estan fuetejant aquests dies l’ànima i m’estan generant inquietud.

He llegit algun article especialitzat i he escoltat amics economistes sobre les causes d’aquesta crisi. I m’he fet una idea aproximada de les causes del malestar actual. Abans d’ahir, tot parlant un cop més de la crisi, un bon amic meu em va dir: es tracta d’una crisi idiota.

Idiota és mot que procedeix del grec, de idiotés, que volia dir ‘simple’, ’vulgar’, 'ignorant’. Perquè si els gestors de la banca i els empresaris del sector immobiliari no haguessin ignorat el que havia de passar a curt termini aquesta crisi no hauria esclatat amb la virulència que ho ha fet. Jo no sé fins a quin punt, però, el terme “idiota” no resulta massa suau. Per descomptat que hi ha ignorància en les causes de la crisi per part dels qui han generat la seva gravetat. Però al costat de la ignorància hi ha hagut també cobdícia, aquest afany desmesurat d’enriquir-se per la via espavilada i fàcil sense pensar en les conseqüències. I també hi ha hagut, és clar, corrupció.

De manera semblant al 1929 la crisi econòmica greu que patim procedeix fonamentalment de l’abús del crèdit i de no haver après les lliçons de la història. No és lògic concedir crèdits a més alt interès a persones sense recursos (anomenats crèdits “ninja” en el món aglosaxó, és a dir, concedits a persones no income, no job, no assets) i concedir-los, a més, per damunt del preu real del que es compra (la casa) amb l’esperança que si fallen en el retorn del crèdit sempre s’obtindrà un immoble que valdrà més que el crèdit atorgat. A l’hora de vendre’l, doncs, negoci rodó. Sense haver treballat gens, sense haver aportat altra valor que l’especulació. Com si compradors de cases n’hi hagués sempre; com si el valor de les coses pugés sense que ningú treballés per produir valor real afegit.

Sí, potser és una crisi idiota, pròpia d’ignorants (els incauts que signen hipoteques sense consciència dels recursos que cal tenir o que es podran obtenir per creació del treball que el crèdit permet). Però els qui han atorgat crèdits no ho eren pas d’ignorants: eren cobdiciosos que no podien desconèixer que al final la bombolla petaria i tot s’ensorraria!

No cal saber gaire economia per entendre de manera plana la causa de fons d’aquesta crisi que ara, com sempre, pagaran justos per pecadors. Es pot resumir en una frase ben catalana: han estat molts els qui han estirat més el braç que la màniga. I això, al final, sempre es paga!