20 de setembre de 2008

Idiota només?


Sóc persona fàcilment espantadissa. Per aquesta raó sóc molt sensible a les notícies que porten calamitats generals, les quals em solen provocar intranquil·litat. És el cas de la crisi financera actual. Sé poca economia, per no dir gens, tot i que en el seu moment he estudiat, per necessitat didàctica, tant la crisi del 29 i les seves conseqüències, com l’impacte de la brutal inflació alemanya de la primera postguerra mundial. D’altra banda vaig experimentar personalment com la crisi econòmica del tardofranquisme i de la transició va afectar d’una manera important tant els meus ingressos com els meus estalvis. Ara, encarat indefugiblement a la jubilació i a la vellesa, aquests terratrèmols financers i econòmics m’amoïnen. ¿S’esfumaran els estalvis de tota la meva vida? Cobraré una jubilació mínimament digne? Hi haurà malestar social? Quants drames familiars causarà l’atur? Aquestes i d’altres preguntes semblants m’estan fuetejant aquests dies l’ànima i m’estan generant inquietud.

He llegit algun article especialitzat i he escoltat amics economistes sobre les causes d’aquesta crisi. I m’he fet una idea aproximada de les causes del malestar actual. Abans d’ahir, tot parlant un cop més de la crisi, un bon amic meu em va dir: es tracta d’una crisi idiota.

Idiota és mot que procedeix del grec, de idiotés, que volia dir ‘simple’, ’vulgar’, 'ignorant’. Perquè si els gestors de la banca i els empresaris del sector immobiliari no haguessin ignorat el que havia de passar a curt termini aquesta crisi no hauria esclatat amb la virulència que ho ha fet. Jo no sé fins a quin punt, però, el terme “idiota” no resulta massa suau. Per descomptat que hi ha ignorància en les causes de la crisi per part dels qui han generat la seva gravetat. Però al costat de la ignorància hi ha hagut també cobdícia, aquest afany desmesurat d’enriquir-se per la via espavilada i fàcil sense pensar en les conseqüències. I també hi ha hagut, és clar, corrupció.

De manera semblant al 1929 la crisi econòmica greu que patim procedeix fonamentalment de l’abús del crèdit i de no haver après les lliçons de la història. No és lògic concedir crèdits a més alt interès a persones sense recursos (anomenats crèdits “ninja” en el món aglosaxó, és a dir, concedits a persones no income, no job, no assets) i concedir-los, a més, per damunt del preu real del que es compra (la casa) amb l’esperança que si fallen en el retorn del crèdit sempre s’obtindrà un immoble que valdrà més que el crèdit atorgat. A l’hora de vendre’l, doncs, negoci rodó. Sense haver treballat gens, sense haver aportat altra valor que l’especulació. Com si compradors de cases n’hi hagués sempre; com si el valor de les coses pugés sense que ningú treballés per produir valor real afegit.

Sí, potser és una crisi idiota, pròpia d’ignorants (els incauts que signen hipoteques sense consciència dels recursos que cal tenir o que es podran obtenir per creació del treball que el crèdit permet). Però els qui han atorgat crèdits no ho eren pas d’ignorants: eren cobdiciosos que no podien desconèixer que al final la bombolla petaria i tot s’ensorraria!

No cal saber gaire economia per entendre de manera plana la causa de fons d’aquesta crisi que ara, com sempre, pagaran justos per pecadors. Es pot resumir en una frase ben catalana: han estat molts els qui han estirat més el braç que la màniga. I això, al final, sempre es paga!

2 comentaris:

marc ha dit...

Certament sembla increible quant s'han equivocat els sabis d'entitats financeres. Molts clients m'han comentat que la pressió dels bancs per embarcar a les empreses immobiliaries en compres compulsives de sol a preus fora de mercat ha estat immensa. Hem passat èpoques que entre la oferta d'un sol per edificar (urbà o urbanitzable) i la compra efectiva han passat només una o dues setmanes. Per tan s'havien de fer avantprojectes, estudis de viabilitat econòmica, estudis de mercat etc... en temps record. Això ha fet entrar al mercat immobiliari moltes persones del estil que descrius al post, persones especuladores que han vist que es podia fer negoci sense haver d'invertir ni un duro. Els bancs han estat aportar més del 100% de la inversió necessària a interesos molt baixos. D'aquesta crisi només quedaran les empreses que han estat treballant honestament per l'experiència acumulada, tot i les dificultats. Com pots seguir per les noticies no sabem res de Nuñez i Navarro, de Metro3 i alguna més. Són empreses que pel que jo tinc entès han treballat amb una gran part de capital propi, la qual cosa les fa molt fortes en aquests moments tot i que la restricció del credit fa que no puguin vendre els seus productes.

Dins del sector de la banca també n'hi ha que no s'han equivocat. Tot i que tampoc en se gaire d'economia, la feina m'ha portar a haver de aprendre algunes coses. Fa un parell d'anys em va sorprendre molt la decisió d'en Botin (Banc Santander) de vendre tot el seu patrimoni immobiliari (edificis, oficines etc..). Jo sempre havia sentit que quan a algú no l'hi anaven be les coses havia de vendre la casa per anar a lloguer. Fràncament va ser un decisió extranya. Una parell d'anys més tard resulta que es va vendre els valors immobiliaris al preu més de la història i per altra banda això als ha fet agafar una liquidessa que els ha fet fortissims en els moments en que ens trobem. Sembla que en Botin si que s'olorava la tragèdia. M'agradaria saber la opinió d'un economiste de veritat sobre el tema.

Tot i això jo segueixo sent optimista respecte de la situació. Les grans crisis són millors que les petites, ja que afecten a més gent i per tant som més a repartir.

A més, Tòfol, no trobes que n'hem de tenir prou amb una mica de menjar i uns quants bluesos.

Anònim ha dit...

Marc,

Lògicament tu saps molt més de crisi immobiliària que no pas jo, a causa de la teva feina d'arquitecte. M'ha agradat molt tot això que dius perquè ajuda a entendre la "crisi idiota". (Són paraules del Ricard, al vestidor del Palau).

I per descomptat, jo continuo resant el salm que diu "Senyor, el meu cor no és ambiciós ni són altius els meus ulls, ni visc enmig de grandeses ni de pompes massa altes per a mi. Ans em mantinc en la pau més tranquil·la com un nen petit a la falda de la mare; com un nen petit és capté la meva ànmima".

Dit d'una altra manera: amb una mica de menjar i uns quants bluesos també passem. Sí, senyor!

Una abraçada,

Tòfol