12 de setembre de 2008

Envellir


Sí, n’estic convençut: mai no podrem aprendre a morir, entre d’altres raons perquè no podem repetir l’acte si el fem malament. Cap mestre de la mort ens pot dir: miri vostè no s’ha mort bé i per tant el suspenc d’aquest aprenentatge. Torni al setembre!

En canvi, crec que sí que podem i que cal aprendre a envellir. És un aprenentatge que no és fàcil entre d’altres raons perquè els models passats no ens són gaire útils. Ara vivim més anys, alguns dels quals, en plenitud i jubilats. D’altra banda la gent gran no hem d’assumir un paper marginal, resignat i secundari. Podem fer una vida activa –físicament o intel·lectualment—i podem aportar algunes gotes de saviesa de la vida si en som requerits per part dels qui són una mica més joves. Tot i que la maleta de l’experiència és difícil de col·locar a un altre, de vegades en un moment tan desorientat com el de la civilització europea actual potser fins i tot els grans podrem ser una mica útils i no només per fer de cangurs dels nostres néts.

Tanmateix envellir bé no és fàcil. D’una banda cal tenir consciència en tot moment del procés de deterioració física i d’allò que ja no podem fer; cal ser conscients de la lentitud progressiva en els nostres actes; no ens hauria d’amoïnar haver-nos d’apuntar les coses perquè la memòria ens fluixeja; cal saber en tot moment, a més, que no hem de comportar-nos com els joves, simulant una energia i un gust inherent pel canvi ràpid que no pertoca ja al que sentim i som. Podem, això sí, tenir la mateixa passió pel país o per la justícia i continuar estant en contra d’allò que ens sembla malament. Però estem obligats a la complexitat i a no fer veure que som el que no som només per conjurar desesperadament el pas dels anys en la nostra persona.

D’altra banda també hem de ser conscients de tot allò que podem fer i que cal que fem. Envellir també vol dir resistir-se tant com es pot a la deterioració física del cos i a fecundar tant com es pugui l’ànima. Envellir bé vol dir també renunciar a assumir el rol de vell; vol dir resistir-se a l’abandonament, lluitar per tenir il·lusions, per fer plans, per continuar estimant i donant, per realitzar alguns dels somnis que hem aparcat...

En definitiva, envellir bé és un problema d’equilibri entre no voler ser el jove que ja no som, i alhora tampoc no voler ser un vell que s’abandona a si mateix en un rol negatiu que es pot obviar. És lluitar per no queixar-se excessivament, per no rondinar, per respectar el que ens consta d’entendre i, en la mesura del possible, per esbossar un somriure agraït a la vida en el seu quart acte, de tal manera que, acabada la tragicomèdia, siguem aplaudits amb cordialitat encara que ja no hi siguem per saludar.

Però aprendre això no és fàcil. Cal parar atenció a la consciència de cada dia sense esperar al demà. I pregar, parafrasejant sant Francesc, per tal que se’ns concedeixi acceptar el jove que no som i alhora se’ns doni el coratge per no ser abans d’hora el vell que no volem ser.

I, sobretot, que se’ns concedeixi la intel·ligència suficient per distingir cada dia el camí de l’equilibri entre els dos extrems.