24 de setembre de 2008

Utopia


És del tot necessari que hi hagi persones que somniïn en un món millor. Hem de disposar de persones que pensin i indiquin camins per satisfer la necessitat de justícia i de benestar per a tota la humanitat. Si no hi hagués hagut somniadors – aquesta mena de poetes del futur—encara a hores d’ara seríem a les cavernes. Ens calen, doncs, els utòpics.

Tanmateix els utòpics no estan lliures d’error. I crec que ells mateixos haurien de ser els primers interessats a sol·licitar la crítica a les seves propostes i a les seves accions. En general els utòpics són bones persones i estan carregades de les millors intencions. També és cert, però, que sovint quan les persones normals no seguim els seus viaranys, acaben per imposar-nos la seva utopia per la força. I aleshores el que havia de ser un món de justícia acaba sent un infern.

He pensat això a propòsit de la revitalització de la figura del Che Guevara com a conseqüència d’un film d'actualitat que, segons que sembla, el vindica. El “Che”, com li dèiem de joves, mai no em va caure simpàtic. Però en aquest sentit jo era una persona més aviat rara. La icona del “Che”, en format de pòster, amb la seva boina i la seva estrella va presidir nombroses habitacions d’adolescents i joves quan jo ho era. Encara recordo avui com un dels meus alumnes de filosofia al primer curs que vaig impartir d’aquesta matèria al meu primer institut, davant d’una crítica meva al “Che” em va desafiar amb un to indignat no exempt fins i tot de manca de respecte. Em va impressionar particularment la frase final del seu improperi a classe: ¡es que cuando lo miro en mi cuarto hasta le rezaría! Corria exactament l’any 1974.

Amb motiu de l’estrena del film algun articulista ha tingut el coratge de criticar històricament la figura del “Che” i, com era d’esperar, ha rebut tot de lapidacions procedents d’alguns dels qui érem joves als anys 70. Un d’ells, militant actual d’un partit d’esquerres, ha escrit que no es de recibo decir que sus manos están manchadas de sangre proque todos sabemos que los combatientes han hecho la guerra para intentar vencer.

O sigui que “Che” sí, però ETA no. ¿Aquesta frase d'aquest prohom d'esquerres no justifica per ventura la violència terrorista actual? El terrorista d’avui, ¿no es considera sovint ell mateix, i així es legitima, un combatent que fa la guerra per intentar vèncer?

Utòpics sí, els necessitem. Però ben vigilats i sense que mai una qualsevol utopia cregui estar legitimada per damunt de les persones com per exercir-hi una qualsevol violència. Sigui el “Che”, un etarra o un fonamentalista islàmic. De Lenins, Stalins, Maos, Pols Pots i "Ches" ja n'hem tingut masses per saber com acaba la història.