6 de setembre de 2008

Taller de swing


Aquesta setmana ha estat per a mi esgotadora i intensa. Gairebé sense pretendre-ho m’he trobat impartint un “taller de swing” en unes jornades de formació de mestres i professors de música a centres docents. Tot va venir que una de les persones que munten les jornades de l’ICE de la UB havia vist una petita i modesta pràctica que faig amb els meus alumnes de l’assignatura de lliure elecció “blues, gospel i jazz clàssic” consistent a ballar alguns passos de lindy hop i també a construir una senzilla coreografia sobre peces molt swingants. I va decidir, en contra de la meva opinió, que això s’havia d’oferir en forma de taller en unes jornades de formació. Com que em costa molt dir que no, al final vaig cedir amb l’esperança que quan s’anunciés que s’havia de ballar no s’hi apuntaria ningú. Malauradament no va ser així i s’hi van inscriure 28 alumnes.


Vaig preparar, doncs, la sessió de tres hores de durada seguides sense descans, definint què era el swing i amb quina finalitat va néixer. Encara avui són molts els qui creuen que el jazz va néixer per se interpretat en un espai reduït, ple de fum, desinhibides les ànimes amb un parell o tres de whiskys entre pit i espatlla tot escoltant amb esguard perdut les elucubracions sonores d’un saxo o d’una trompeta acompanyats per un trio o un quartet... Doncs no: el jazz va néixer directament per ballar i es va caracteritzar, entre d’altres coses, per una pulsió rítmica original que anomenem swing.

Diversos van ser els balls que van néixer del swing. Tanmateix dos van ser els que va sobresortir i van gaudir de llarga durada i gran popularitat: el boogie-woogie i el lindy hop. A les grans sales de ball hi solien tocar dues orquestres, a banda i banda de la pista que s’anaven alternant, i al mig centenars de parelles improvisaven aquestes dues danses i d’altres. En els racons, petits grups improvisaven també coreografies senzilles però flexibles. Els més joves gosaven fer autèntics malabarismes aixecant la parella per damunt del cap... els anomenats aerials...




Semblava, doncs, pertinent, didàcticament parlant, que els alumnes del meu curs passessin una part de les dues hores de classe intentant sentir el swing no només amb les orelles sinó amb el moviment del cos. Amb aquesta intenció al llarg del semestre construïm un parell de coreografies, dins de la qual per parelles fan alguns dels passos del lindy hop. Bé, doncs això és el que vaig pretendre ensenyar en el taller.

Aquesta vegada, com en d’altres ocasions, vaig comptar amb tres alumnes de l’any anterior—la Lau, la Laia i la Marta-- que havien que havien après en hores de classe extra més passos de lindy i dominaven, a més, molt bé les coreografies del curs. Em servien de “professors ajudants” i alhora de demostració. Aquelles noies, absolutament normals, no sabien ballar lindy i ara en sabien: era la prova que això es podia aconseguir amb regularitat i constància.

Han estat dos dies esgotadors. El dimecres assaig amb les alumnes durant dues hores. El dijous impartició del taller en el qual, a més de fer les demostracions pertinents amb les alumnes davant del públic, vaig dirigir l’aprenentatge i el sistema que faig servir als 28 assistents perquè visquessin com ensenyo les coreografies i amb quin sistema les apunto. També van suar, però jo més. Al final no podia ja amb la meva ànima. Però tenia a dins una gran sensació de benestar.

¿Quina importància ha tingut sempre per a mi ballar i ensenyar a ballar swing encara que sigui d’una forma amateur i maldestre? Doncs molt senzill: hi he experimentat el mateix que els afroamericans que la van crear. Ajuda i molt a expulsar la tristesa i a reequilibrar-te amb la vida. No deixa de ser curiosa que aquesta comunitat afroamericana, tan maltractada per la història, hagi generat una música plena d’humor, antidramàtica fins i tot en el més desolat dels bluesos i amb una finalitat clara: expulsar la tristesa.

L’essència d’aquesta música és resumeix en el “oh yeah!”, l’admiració per la vida i el dir que sí malgrat tot. Potser algú pot pensar que tot el que dic és una experiència purament subjectiva. En aquest li prego que llegeixi el que ha declarat Wynton Marsalis, un dels trompetistes actuals de jazz (que no sempre toca clàssic):


El jazz és una música profunda que a través del swing troba la manera d’expulsar la tristesa i el dolor i ajuda, com una nova catarsi, a reequilibrar-se amb la dimensió positiva de la vida. Per això mai no és radicalment dramàtica o patètica. Perquè calma el dolor i et diu que la vida val la pena de ser viscuda. Potser cap altra música ho aconsegueix tant de ple.


Estic convençut que això és veritat. Ho experimento personalment cada cop que ballo jazz clàssic. És una sensació d’equilibri i benestar que no només es pot explicar per les endorfines que genera el cervell en fer exercici físic. Hi ha un afegitó musical que gronxa i sacseja d’una manera especial l’ànima: el swing.

I em fa una gran il·lusió veure que alguns i algunes dels i de les alumnes que ho experimenten em confessen que també al final del curs ho senten i ho viuen així.

2 comentaris:

lau ha dit...

Potser la primera vegada que vaig sentir la paraula "catarsi" va ser a la primera sessió de "gospel, blues i jazz clàssic" que ens vas impartir... o potser no... Però sí que sé del cert que allà vaig atorgar-li un significat i va ser a través del ball. Aquelles coreografies grupals que apreníem pas a pas i les hores posteriors dedicades a aprendre passos de lindy hop m'ajudaven a viure amb els cinc sentits una fracció del dia, a perdre poc a poc la por de moure'm i a deixar que la música em traspassés, una música que connecta directament amb el batec del cor i, com tu dius, et mena a gronxar-te, a deixar-te anar, a treure fora les penes i ser, momentàniament, feliç.

Recordo que dimecres, després de l'assaig, tornant ja de nit cap a casa amb la moto, al cel es retallava la lluna creixent que era com un ampli somriure, i vaig pensar que, en aquell precís moment, era el reflex de la meva ànima!

Moltes gràcies, de nou, per comptar amb nosaltres!

Anònim ha dit...

Lau,

Moltes gràces per les teves paraules! Vas entendre i viure justament el que jo pretenia que entenguéssiu i visquéssiu tots els alumnes.

Que en tornant de l'assaig percebessis la lluna com un somriure, i que aquest somriure fos el reflex de la teva ànima després d'haver ballat swing, no deixa de ser una de les coses més belles i més exactes que es puguin dir sobre els efectes catàrtics d'aquesta música.

Comptar amb vosaltres és un plaer inestimable i que us agradi participar en aquestes sessions és un senyal de les altes virtuts d'aquesta música i de la vostra categoria humana.

Un petó,

Tòfol