8 de setembre de 2008

Nuesa


Diuen que la majoria dels cossos solen tenir més atractiu si no es despullen del tot. Resulta de més interès la insinuació i la proposta del cos que no pas la seva evidència detallada. Sota les llums de la nit d'estiu, les dones que triangulitzen, per exemple, l'escot fins a la primera rodonesa de les sines i saben alhora deixar amb el seu vestit les espatlles nues, llueixen sens dubte molt més que no pas si es mostressin despullades. Unes cames endevinades per damunt del genoll displicentment tancat amb una faldilla ni cenyida ni del tot oberta, resulten molt més captivadores que no pas la visió completa fins dalt de tot de la cuixa.

Els humans, a més de tapar el cos, solem també cobrir l'ànima. Hi posem la màscara que més suportable ens fa la vida social lligada al nostre propi temperament o a l'educació del nostre caràcter. No endebades persona ve del grec "prosopon" que designava la màscara que es posava l'actor de teatre per expressar l'estat d'ànim del seu personatge. Sí, les personalitats són màscares que ens permeten jugar amb el mínim desgast el rol que podem i volem jugar en el gran teatre de la vida.

¿Per a l'ànima regeix la mateixa regla que per al cos quan parlem d'amistat? És millor que la nostra ànima insinuï o proposi més que no pas expliciti sense draps la seva realitat? Suposo que els psicòlegs diran que sí. Però no sé pas si una sensibilitat d'artista pot estar-hi del tot d'acord.

En tot cas, crec que en la relació d'amistat, pel que fa a l'ànima és més satisfactori i més reconfortant mostrar-la tal com és. I rebre-la procedint de l'altre també de la mateixa manera.

Perquè segons quines ànimes, nues al bell mig del silenci, solen desar tota la música. I com la música, les ànimes nues poden fondre's en la dansa enllà de la presó del cos.