26 de setembre de 2008

De l'Àrtic a l'Atlas


Crec recordar que els inuit –-a qui nosaltres anomenem ‘equimals’— en les zones més apartades, havien conservat conductes ancestrals molt diferents de les nostres. Si més no em fa la impressió que encara s’havien pogut observar a la dècada dels anys 60 del segle passat. Una d’aquestes conductes consistia a convidar el visitant mascle –d’ordinari caçador solitari—a “riure” (nom que volia dir fer l’amor) amb la pròpia muller. Un altre costum que em va impressionar –i que es va popularitzar en un film molt bonic que en castellà es titulava “Los dientes del diablo”— era el fet que els ancians inuit, arribat un moment de la seva edat i sense que ningú no els digués res, s’acomiadaven de la família, sortien de l’iglú i s’asseien al bell mig del gel a esperar que aparegués l’ós blanc i se’ls mengés. Si se’ls preguntava per què ho feien, solien respondre que ja no eren d’utilitat i que més valia que l’ós blanc se’ls mengés. ¿I no els feia pena deixar els seus i la vida? Responien que no. Que de fet, quan els seus fills cacessin l’ós blanc i, al seu torn, se’n mengessin la carn, tornaria a estar amb els seus. Un bell exemple d’imaginari.

Tu em comentes que a en un poblat perdut de l’Atlas marroquí aquest estiu –no és pel·lícula ni estudi antropològic—et va sorprendre trobar un ancià tremolós estirat a terra al davant de la porta d’una de les cases del poble. Tothom traginava la seva vida pel poblat amb tota normalitat. Els nens jugaven. Ningú semblava fer-ne cabal. Arribada la nit, la família de la casa davant la qual estava estirat l'ancià el van portar a dins. A l’endemà vas observar que el tornaven a treure. Mogut per la pietat natural i amb l’ajut de l’intèrpret li vas preguntar a l’ancià què li passava. Ell va contestar amb una certa fatiga “estic esperant que vingui la mort”. Ho vas preguntar a nens joganers, a joves, a parents... i tots et van respondre el mateix: l’avi està esperant que vingui la mort. Certificaries que deien això amb tota normalitat i que esperar que vingui la mort a determinada edat era per als habitants d’aquell poblat pedut a l’Atlas marroquí un fet absolutament acceptat.

Heus ací dos exemples –el primer el conec en teoria, el segon de la realitat perquè me’n fio del que m’has dit—d’una aprenentatge natural de la mort.

I malgrat tot, no puc deixar de pensar que si jo podia, agafaria aquell avi, el portaria a un metge per si tenia remei i l’atendria tant com podria. En cap cas em semblaria pertinent deixar-li passar dolor, per més antropologia que hàgim estudiat i per més respecte que calgui tenir per les cultures alienes.

No vull argumentar-ho: és un simple impuls conseqüència del que entenem per estimar.