28 de setembre de 2008

Acollir


Després de quaranta anys d’impartir docència en diverses etapes educatives i en diversos centres de Sedundària, públics i privats; després d’impartir docència i fer recerca des de fa més de 18 anys a la universitat en tasques directament relacionades amb la didàctica... després, dic, d’aquesta experiència acumulada estic en condicions d’afirmar que no hi ha una teoria única, ni una sola metodologia per aconseguir que els nens i nenes, els joves i adolescents creixin i aprenguin bé. Posats a dir i a pensar excepcions, fins i tot crec que en alguns casos podria ser idoni separar nois i noies, per més escandalosa que aquesta afirmació pugui semblar. En definitiva, la Física es debat avui entre dues grans teories per explicar la matèria que no coincideixen (la física quàntica i la teoria de la relativitat). En el món de l’aprenentatge de teories n’hi ha moltes més que només expliquen petites parcel·les d’aquest món tan apassionant com difícil que és ensenyar els menors d’edat. Però mai no aconsegueixen demostrar que ho resolen tot o una bona part.

D’altra banda, en el món de l’ensenyament i de la instrucció –no parlo pas d’educació, com veieu!—sovint les millors solucions són les que provenen del sentit comú. Hi ha coses que no es poden canviar o que no sabem com es poden canviar; n’hi ha d’altres que sí que es poden canviar. De vegades hi ha canvis que costen fins i tot pocs diners.

Ve tot l’anterior a tomb a propòsit de la crítica que s'ha fet al conseller Maragall per haver decidit que els nens i nenes immigrants –que d’una manera políticament correcta anomenem “nouvinguts”-- rebin una atenció inicial en centres especials d’acollida. La gran crítica ha procedit dels partidaris de “la inclusió”, teòrics pertinaços que només accepten una sola veritat aplicable al món de la instrucció.

N’hi ha prou amb una mica de sentit comú i d’empatia per saber que cal una acollida especial per aquells nens i nenes que arriben aquí sense conèixer els costums, les tradicions i, sobretot, la llengua. ¿És realment inclusiu i progressista col·locar dues nenes paquistaneses, per exemple, que ignoren qualsevol altra llengua que la seva en una aula de primària o de secundària a classe de matemàtiques o de ciències socials? Perden el temps i el fan perdre. I no cal cap teoria brillant per deduir-ho.

Però, a més, és que cap dels partidaris de la inclusió sempre i sense excepcions de cap mena té una mica de sentit de l’empatia? ¿S’han imaginat mai què pot sentir un nen o una nena desplaçat sobtadament del seu entorn i situat en una aula on tot de gent li parla en una llengua estranya? Algú s’imagina quina angoixa es pot arribar a experimentar? Si ens passés a nosaltres, ¿no ens agradaria que ens acollissin d’una manera especial, que estiguessin tota l’estona per nosaltres, que ens ensenyessin els costums i la llengua abans de llançar-nos al món relativament cruel de l’adolescència?

Ho deia més amunt. De vegades la millor teoria és fer cas del sentit comú, sobretot si som una mica capaços de situar-nos, ni que sigui només una mica, en la pell de l’altre.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Yo no sé si es necesario un centro especial de acogida, pero desde luego la inclusión en un aula donde el alumno permanece en una mesa aislado haciendo ejercicios diferentes a los demás y con un profesor que no puede atenderle mientras da clase (o al menos lo intenta) al resto de los alumnos, no creo que sea una solución. Cuando estaba en un IES de Cornellà, en una de las clases los chavales del aula de acogida se incorporaron al aula ordinaria de Sociales. Vernos a tres marroquíes y a una servidora intentando resolver un ejercicio sobre cómo se escribía biquini en catalán, fue una guasa, porque ninguno de los cuatro lo sabíamos y nos quedamos como tontos mirando el dibujo del biquini (o bikini, que no lo sé) mientras la profesora hablaba del mundo romano. La verdad es que no creo que se sintieran nada integrados en momentos como ese.
No obstante, creo que tampoco es malo que se sientan un miembro más del centro escolar, y sepan cuál es su clase y cuáles serán sus compañeros en cuanto estén preparados para entender todo lo que ocurre en el aula y para hacerse entender.
En resumen, que me parece buena la idea de no ir al aula hasta que no se esté preparado para ello, pero no creo que sea necesario un centro aparte, sino un uso racional del aula de acogida de cada centro.

Anònim ha dit...

Resposta a "anònim":

Saber, el que se'n diu saber amb certitud, què s'ha de fer en el món de l'educació i de l'ensenyament és una cosa que no sap ningú. I, de fet, una mateixa solució pot ser bona per a unes persones i nefasta per a d'altres. En tot cas no existeix elloc, que jo conegui, una solució segura per encabir tots els alumnes junts i aconseguir que tots aprenguin molt. El nostre sistema educatiu --el català si més no-- avui es pot considerar fracassat en el sentit de l'aprenentatge. En el sentit de l'educació en valors no sembla pas que hagi estat millor...
El model d'antendre els immigrants en un centre especial fins que dominin les llengües i els coneixements bàsics és un model que existeix en països nòrdics i sembla que va bé. D'altra banda, qualsevol persona que conegui un institut públic a Catalunya sap perfectament que és impossible transformar d'avui per demà les aules d'acollida amb professors nadius i infraestructures adequades a tots els centres. ¡Si fins i tot s'estan incrementant el nombre de "barracons"!!
El que tu expliques dels tres marroquins i tu escrivint biquini a l'aula d'acollida és un exemple clar d'absurd didàctic de la situació actual. No calen teories ni massa esforços mentals per saber que la teva experiència és una autèntica bestiesa.
Ah! Per cert! Biquini en català s'escriu amb "q". En origen és una paraula francesa que neix d'una marca registrada el 1946 per L. Réard. Originàriament s'escrivia "bikini", amb "k" perquè era el nom d'un atol del Pacífic, on s'experimentà la bomba atòmica; el nom va ser reprès en anglès, afavorit per l'efecte explosiu provocat per l'ús d'aquest banyador en una època en què semblava impensable que una dona es pogués exhibir públicament només amb dues peces.

Tot i que no sé qui ets, t'agraeixo molt que llegeixis el bloc i que hi intervinguis.

Cordialment,

Tòfol