Acollir

Després de quaranta anys d’impartir docència en diverses etapes educatives i en diversos centres de Sedundària, públics i privats; després d’impartir docència i fer recerca des de fa més de 18 anys a la universitat en tasques directament relacionades amb la didàctica... després, dic, d’aquesta experiència acumulada estic en condicions d’afirmar que no hi ha una teoria única, ni una sola metodologia per aconseguir que els nens i nenes, els joves i adolescents creixin i aprenguin bé. Posats a dir i a pensar excepcions, fins i tot crec que en alguns casos podria ser idoni separar nois i noies, per més escandalosa que aquesta afirmació pugui semblar. En definitiva, la Física es debat avui entre dues grans teories per explicar la matèria que no coincideixen (la física quàntica i la teoria de la relativitat). En el món de l’aprenentatge de teories n’hi ha moltes més que només expliquen petites parcel·les d’aquest món tan apassionant com difícil que és ensenyar els menors d’edat. Però mai no aconsegueixen demostrar que ho resolen tot o una bona part.

D’altra banda, en el món de l’ensenyament i de la instrucció –no parlo pas d’educació, com veieu!—sovint les millors solucions són les que provenen del sentit comú. Hi ha coses que no es poden canviar o que no sabem com es poden canviar; n’hi ha d’altres que sí que es poden canviar. De vegades hi ha canvis que costen fins i tot pocs diners.

Ve tot l’anterior a tomb a propòsit de la crítica que s'ha fet al conseller Maragall per haver decidit que els nens i nenes immigrants –que d’una manera políticament correcta anomenem “nouvinguts”-- rebin una atenció inicial en centres especials d’acollida. La gran crítica ha procedit dels partidaris de “la inclusió”, teòrics pertinaços que només accepten una sola veritat aplicable al món de la instrucció.

N’hi ha prou amb una mica de sentit comú i d’empatia per saber que cal una acollida especial per aquells nens i nenes que arriben aquí sense conèixer els costums, les tradicions i, sobretot, la llengua. ¿És realment inclusiu i progressista col·locar dues nenes paquistaneses, per exemple, que ignoren qualsevol altra llengua que la seva en una aula de primària o de secundària a classe de matemàtiques o de ciències socials? Perden el temps i el fan perdre. I no cal cap teoria brillant per deduir-ho.

Però, a més, és que cap dels partidaris de la inclusió sempre i sense excepcions de cap mena té una mica de sentit de l’empatia? ¿S’han imaginat mai què pot sentir un nen o una nena desplaçat sobtadament del seu entorn i situat en una aula on tot de gent li parla en una llengua estranya? Algú s’imagina quina angoixa es pot arribar a experimentar? Si ens passés a nosaltres, ¿no ens agradaria que ens acollissin d’una manera especial, que estiguessin tota l’estona per nosaltres, que ens ensenyessin els costums i la llengua abans de llançar-nos al món relativament cruel de l’adolescència?

Ho deia més amunt. De vegades la millor teoria és fer cas del sentit comú, sobretot si som una mica capaços de situar-nos, ni que sigui només una mica, en la pell de l’altre.