17 de setembre de 2008

Rellotges de sol


Em vas dir que havies vist un rellotge de sol on hi havia escrita la següent sentència: El sol és per a mi com l’amor és per a tu. Heus ací una frase que mirant el pas del temps en la cadència de l’hora de cada dia manifesta un entusiasme positiu davant de la vida. El rellotge se sent estimat pel sol que li dóna vida i sentit, de la mateixa manera que els humans trobem en l’acte d’estimar i ser estimats el més profund dels diversos sentits que poblen l’aventura del viure.

Ell, en canvi, em va dir que en un rellotge de sol hi havia inscrita aquesta frase llatina: omnia vulnerant, ultima necat (totes fereixen, l’última mata). Contempla el pas del temps d’una manera tan certa com l’anterior i amb un toc de tràgic pessimisme: les hores ens van ferint imperceptiblement, i en arribar a la darrera, ens acomiadem per sempre de tot.

Amb quin dels rellotges ens quedem? Amb el teu o amb el d’ell? O ens quedem amb tots dos?

4 comentaris:

lau ha dit...

Si m'ho permets, jo encara en tinc una altra que es pot llegir al rellotge de sol del Monestir de Ripoll: "volat irreparabile tempus". Sens dubte, el pas del temps és quelcom que no podem deturar i que, per tant, hem de mirar d'aprofitar al màxim amb tot el "sol" possible, digue'm optimista!

Amb tot, crec que per la seva veritat punyent i malgrat la pessantor que comporta, em quedo amb la sentència "totes fereixen, la darrera mata", senzillament perquè constitueix un resum perfecte del nostre pas fugaç per la vida.

Un petó!

Marc ha dit...

Dons jo em quedo amb la primera. Les evidències són tan descaradement veritat que no paga la pena de pensar-les. Trobo que la comparació del sol amb l'amor per una persona (alló que l'alimenta i li dóna raó de ser i de viure) és molt més positiva. No es tracta de fugi d'estudi i negar la realitat, però si pensem, precisament, que tenim el temps comptat, i que no s'atura per a res, no val més la pena pensar amb estimar (i en gaurdir d'aquesta estimació) i no en quan durarà?

Monishien ha dit...

Hola Tòfol!,

Eufòrica per la sorpresa de trobar el paper perdut amb aquesta adreça, m'he permès la llibertat de llegir una miqueta d'aquest petit racó de món virtual on els pensaments troben sentit a través de l'acte de compartir-los amb els atres. Quin luxe!

Personalment, jo també vull ser optimista i pensar que tot i que l'última hora del rellotge de sol mata, l'última hora d'amor fereix al mateix temps que ensenya, enforteix i reforça el sentit únic de la persona com a individu independent.

Si no hi ha més remei que enfrontar-se a una última hora d'amor... com diu la Lau: Carpe Diem i aprofitem el moment. Algún dia acabarà tot però... "Que me quiten lo bailao" no?.

La vida ens dóna i ens treu constantment. Quan dóna agraeixo; quan treu, em conformo i em consolo pensant el gaudi que he tingut, i el gaudi que vindrà.

Un petó
Mònica Gonzàlez

Anònim ha dit...

Benvolguda Lau, Marc i, oh sorpresa!, Mònica:

Gràcies per llegir i comentar aquest text. Personalment no em comprometo amb cap de les afirmacions dels rellotges de sol. Les vostres respostes palesen la dificultat d'apuntar-se a una de sola atesos els múltiples matisos en les afirmacions sobre la vida. Potser és que la vida és més forta que les paraules amb què intentem encerclar-la. I per això generem milions de mots a la recerca d'aquest sentit que potser se'ns escapa.

Una abraçada agraïda,

Tòfol