2 d’octubre de 2008

Exili


T’he trobat, millor dit, t’he ensopegat en girar per una cantonada d’un carrer de l’Eixample. Feia molt de temps que no et veia. I m’he quedat glaçat. Ploraves. Has somrigut i m’has fet dos petons espontanis. Sense voler, he tastat el gust salat de les teves llàgrimes.

-- Què fas per aquí? –m’has dit, sobtadament alegre--
--Vinc del metge, no res, un control de rutina. Estic bé.

Tenia aquella horrible sensació de no saber què dir-te. Tampoc no gosava preguntar-te per què estaves plorant.

--Tens cinc minuts? –m’has dit amb un esguard gairebé suplicant mentre t’eixugaves les llàgrimes amb un mocadoret de paper—
-- I tant!
--Prenem un cafè en aquest bar?
--Vinga.

No han estat ni deu minuts perquè tenies pressa. Però no has parat de vessar un devessall de paraules. No ploraves, m’has dit, per res de concret. I ploraves per tot. Crec que t’he entès. Quan t’acomiadaves m’has mirat amb els teus ulls marrons plens de tristesa i m’has fet un resum com la conclusió que un bon conferenciant fa en acabar la seva intervenció.

--Hi ha moments, tòfol, en què en ple dia els carrers de l’Eixample agafen la llum del capvespre i els fanals emeten una llum groga, de lluna. De cop i volta et sents com un ninot de fusta que camina com un autòmat. Els carrers se’t separen, com si tot s’allunyés de tu, i les persones que veus pel carrer et semblen titelles mogudes per un obscur titellaire. Per no tenir, no tens ni por.

T’has acabat d’un glop el cafè. T’has aixecat i amb un mirada freda m’has dit:

-- M’has trobat plorant perquè tinc a dins de l’ànima el dolor de l’exili. Saps? Aquell dolor que et provoquen, d’una banda, els records inesborrables que mai no es reviuran i de l’altra els somnis impossibles del futur. Em convides, oi?

I sense esperar resposta m’has fet un petó i has marxat rabent. No he tingut temps de reaccionar. Tampoc no he sabut què dir-te.

He pagat i mentre caminava pels carrers de l’Eixample per agafar l’autobús em mirava amb aprensió la llum dels carrers i les persones que anaven i venien...

Ninot, titelles, titellaire, autòmats... exili ...

2 comentaris:

lau ha dit...

De vegades hi ha escrits que ens criden l'atenció. Aquest l'he llegit un parell o tres de cops. Avui no em sento especialment presonera dintre del món del titellaire, el xic de calor que ens ha tornat a regalar el sol crec ha despertat en mi una mena de positivisme que m'ha acompanyat tot el dia. Tanmateix, no són poques les ocasions en que m'he sentit una part ínfima d'aquest món, com un àtom que col·lisiona amb milers de milions a l'univers, un element del tot prescindible que vagareja per la vida. En moments així, sovint passejant sense un destí concret i observant les cares, els ulls, les boques, el pas, el vestit... dels no pocs desconeguts que ensopegues, et corprèn una gran tristesa i un enorme sentiment de solitud. Reconec que costa no vessar una llàgrima. No sé si és això el que sentia la persona que t'has creuat, ni tan sols si és el que tu has pogut percebre... Potser és el que jo he entès o el que he volgut entendre o el que de nou les teves paraules han estat capaces de remoure dins meu.

Un petó.

Anònim ha dit...

Lau,

Crec que us ha entès molt bé.

Tòfol