Un dels problemes de la comunicació a dins de les aules --per tant, un dels problemes didàctics seriosos-- consisteix en la imprecisió habitual en la significació dels mots que utilitzem. Això resulta més greu quan els conceptes imprecisos es troben en les característiques bàsiques de qualsevol informació que pretenem estructurar. Un exemple: quan diem, parlant de l'arquitectura grega, que els antics hel·lens buscaven l'harmonia visual; o com quan mirant el Partenó diem que aquest tradueix la dimensió o mesura humana de l'art grec. Què es pretén dir exactament amb el mot "harmonia" aplicat a la percepció visual?
La paraula harmonia procedeix del grec, ἁρμονία, que es podria traduir per 'combinació ben ajustada'. En música “harmonia” vol dir l’estudi de la combinació de sons diversos i simultanis perquè aquests estiguin ben combinats i sonin bé i de la millor manera possible. En arquitectura o escultura, l’harmonia --combinació ajustada d'elements-- seria la proporció convenient i la correspondència entre les parts i les dimensions (alçada en relació a la longitud, profunditat en relació a l’amplada, la distància entre si de les columnes en una façana, etc.).
Els grecs van observar que a la naturalesa i a la vida hi ha oposició de contraris: guerra i pau, amor i odi, unitat i multiplicitat, quietud i moviment... Combinar de manera ajustada els contraris --és a dir: l’harmonia entre contraris-- no s’aconsegueix anul·lant un dels seus elements sinó intentant que visquin en una tensió contínua. L’harmonia, doncs, no és una absència de contraris sinó equilibri entre ells. Heus ací, doncs, que el concepte equilibri definirà també bona part de l'art grec.
La recerca de l’harmonia en l’arquitectura i les arts plàstiques inicialment els grecs la van buscar en la relació numèrica. L’alçada d’una columna, per exemple, en l’estil dòric havia de ser sis vegades el diàmetre del cercle del fust que tocava més a terra. Una koré grega era harmònica perquè era simètrica: iguals els ulls, ben repartides les trenes, iguals les sines, i iguals les cames i els braços. I el somrís era l’expressió de la serenitat, per tant de “l’equilibri d’humors” interns (com els agradava de dir als pitagòrics).
Més endavant els grecs van fer un pas endavant i la recerca de l’harmonia no havia de procedir de la translació numèrica o matemàtica estricta sinó que els elements havien de “semblar harmònics” a la vista. I, per tant, perquè és veiés com havia de ser idealment un edifici calia corregir els defectes de distorsió naturals de la mirada de l'ull. La façana del Partenó, per exemple, cerca l’harmonia violant “les matemàtiques” o, millor dit, utilitzant-les de manera que a la vista es percebés el que havia de ser (amb aquesta finalitat es fa l’èntasi del centre de les columnes, la distinta distància dels intercolumnis, la lleugera inclinació de les columnes últimes, etc.). Per això es parla com a ideal estètic de l’Antiga Grècia la recerca de l’harmonia visual, és a dir, de l'equilibri entre les parts segons es percep amb l'esguard real.
D’on treure, però, les proporcions de l’arquitectura per assolir aquesta harmonia? Doncs de les proporcions de la persona humana teòricament ideal. Vitruvi ens les ha deixat escrites per als tres ordes clàssics en el seu De Architectura (Llibre IV, capítol I) i Policlet va cisellar una escultura que va titular “Canon”, és a dir, “mesura”, on proposava aquest home ideal. Molts escultors volien veure aquesta escultura --malauradament perduda-- per descobrir i conèixer les proporcions teòriques de la bellesa. És la primera i única vegada que una obra d’art és alhora obra d'art i teoria de com s’ha de fer l’art.
Si les proporcions de l’arquitectura neixen de les proporcions del cos humà, ni que sigui ideal, tenim un altre exemple de l’antropocentrisme i de la mesura humana de l’art grec. Oi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada