Hi insisteixes: t’imagines l’emperador llegint Confuci abans de sortir de la ciutat prohibida el dia de l’equinocci de primavera per adreçar-se amb tot el ritual tradicional al temple del cel i allí implorar la benedicció divina a fi que les collites de l’any siguin abundants.
I imagines que en el silenci sagrat del palau l'emperador llegeix i medita màximes com la següent:
La poesia eleva. El ritual consolida. La música consuma.
Però no cal que imaginis l’emperador: n’hi ha prou que pensis en la teva mateixa persona, en les ànimes selectes que són capaces de transformar en poesia tot allò que toquen. I tornarem a quedar convençuts que els grans esperits han sabut entendre la humanitat en la seva plenitud.
¿No és cert que de vegades les paraules no són suficients per dir tot el que passa i senten les ànimes? Les paraules, encara que siguin poètiques, són esclaves del seu idioma. Mai un haikú traduït al català tindrà la força de la seva llengua original.
Els rituals consoliden, si hi creiem, és clar! Si inclinem el cap en senyal de respecte interior; si somriem de manera oberta perquè volem oferir el cor; si donem la mà perquè no tenim cap intenció d’agredir... estem ritualitzant els encontres humans per al bé comú. Consolidem, i tant!, les relacions pacífiques entre els humans i de vegades fins i tot les sublimem quan són impossibles! ¿Un exemple d'això darrer, em demanes? El bes.
¿No et sembla que una conversa amable al davant d’un dinar o d’un sopar no consoliden la intimitat de les persones que s’hi avenen? ¡Quina llàstima que en la nostra Europa postcristiana ningú ja no recordi que una missa és un àpat en comú!!
I, sobretot, --ho saps prou bé!-- la música consuma, és a dir, arriba al cimal a partir del qual ja no es pot expressar res més sinó és en la mística del silenci quan deixem de ser per esdevenir U.
I la música clou, corona, acaba, perfà allò que ni el ritual, ni la paraula poden acabar de dir.
Hi ha sentiments i hi ha ànimes de persones que només es poden dir amb la música.
No cal demostrar-ho: saps que Confuci té raó. Oi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada