29 d’agost de 2008

Universals comuns


Els qui hem dedicat la vida a ensenyar història solem accentuar més aviat els canvis que no pas les permanències del que és humà. Sobretot pel que fa a les mentalitats. Solem dir, per exemple, que en la mentalitat antiga no hi entrava la idea de la creació o bé que a l’Europa feudal la cosmovisió era cristiana, etc. Un d’aquests canvis que solem assenyalar té relació amb el matrimoni i amb l’amor. Ara el compromís de parella ja no és com era abans. Ha canviat.

En diverses civilitzacions –i encara avui això és així en algunes cultures—el matrimoni com a compromís entre dues persones era considerat més com un contracte que no pas com una relació que implicava necessàriament l’existència d’amor. Nobles i plebeus indicaven tot sovint als seus fills i filles amb qui s’havien de casar, estimessin o no la persona que se’ls assenyalava.

En aquest sentit lamento reconèixer que el cristianisme no va fer al llarg de la història un paper massa galdós. És cert que s’havia de manifestar un consentiment públic i suposadament lliure per contraure matrimoni, però poca llibertat podia tenir aquell noble o aquell pagès, i sobretot pagesa, per oposar-se a la voluntat dels seus pares. En tot cas durant segles l’amor en el matrimoni no era imprescindible. És més, en general no tenia per què ser-hi.

Jo mateix, en el catecisme de la meva infantesa, havia recitat de memòria sovint que les finalitats primordials del matrimoni eren dues: la procreació i el remei de la concupiscència. Ben cert que als meus 9 anys, quan aprenia això de cor, ignorava del tot què volia dir 'procreació' i encara menys 'remei de la concupiscència'. La paraula amor, si sortia, era a posteriori. Un cop t’havien casat tenies l’obligació d’estimar la persona amb qui t’havies casat. Com si això fos així de fàcil. Encara recordo haver llegit a les memòries de Hans Küng com Roma havia castigat un jesuïta alemany als anys 50 del segle passat perquè havia gosat dir que en el matrimoni l’amor inicialment era un aspecte essencial i que estimar-se també n’era una finalitat primordial.

El fet de casar-se sense amor previ d’una manera general no va ser patrimoni ni d’una sola nació, ni d'una sola cultura, ni tan sols d’una de les maneres d’entendre el cristianisme. És molt coneguda la instrucció que les mares de les dames de l'anglicana noblesa anglesa els deien a les seves filles el dia abans de casar-se: quan el teu marit et cobreixi tu tanca els ulls i pensa en Anglaterra.

¿Vol dir tot plegat que les persones en el passat, fos a la Xina, a l’antic Egipte, a l’Europa feudal o a l'Anglaterra victroriana no s’enamoraven? I tant que s’enamoraven! Era precisament un exemple del que el doctor Espadaler, a les classes de literatura medieval, en comentar l’amor trobadoresc en deia els “universals comuns”. I és precisament en aquests universals comuns que recorren transversalment tots els temps de la història, on podem sentir glatir de manera intensa la profunda unitat de la nostra espècie de primats.

Només la nostra espècie, els anomenats humans moderns, hem estat capaços en totes les cultures i en tots els temps d’expressar els mateixos sentiments. Vegem-ne alguns exemples.

Al segle VII aC, en el xinès Llibre d’Odes, traduïts per J. Bofill i Ferro hi trobem aquesta experiència de l'enamorament o de l'amor. Crec que és fàcil sentir internament la ressonància d'aquests versos tan antics per part d'aquell o aquella que hagi passejat voluptuosament pels jardins del Palau d’Estiu a la ciutat prohibida de Pequín.

Jonc d’aiguamoll, verda flama,
sovint s’ajupen al vent.
He vist que hi passa una dama
dolça a la llum de ponent.

L’aigua és negrosa i esquiva
però hi ha el lotus florit.
La dama, dreta a la riba
s’està, voltada de nit.

La son no em ve a la parpella,
aquesta nit resplendent:
igual que un jonc, prima i bella,
veig que ella es gronxa lleument.

He clos els ulls, però encara,
damunt el llac de la nit,
sa gorja veig, fina i clara,
igual que un lotus florit.


¿Us imagineu aquest poema observant l’enamorada a l’altra cantó d’un llac ple de nenúfars florits amb la flor badada? Al segle VII aC ja hi havia qui havia patit poc o molt insomni per una enamorament. No cal pas arribar a Bécquer!!

I no és una delícia el que una dona, anònima, 300 anys més tard va escriure al segle III aC durant la dinastia Han també a la Xina antiga?

Al pati creix un arbre estrany
d’una aigua de perfum tot regalima.
N’he collit una flor, bo i aguantant-ne el tany,
i la vull dur al qui m’estima.

Sa dolça olor m’omplia la brusa, el faldellí.
El camí diu que és llarg, i no sé cap drecera.
És ben poc, per donar, la flor que vaig collir,
però al cor li dirà:”Ja hi llu la Primavera”.


En una altra cultura, ben lluny en l’espai, en el temps i en la cosmovisió, Ibn Ammar ens diu el següent de la seva estimada (segle XI dC):

Era una daina jove que amb ulls de narcís mira,
ens allarga assutzenes, somriu amb margarides.

Senyals les arracades,
em fan, i els braçalets paren l’orella fina
Per escoltar la música del seu cinyell que dringa.

I així travessant segles i cultures podríem arribar al segle XX, a Catalunya, amb un poema no massa conegut de Tomàs Garcés que hauria pogut compondre un xinès o un musulmà en les mateixes circumstàncies:

Isabel, ets lluny, m’has deixat, t’estimo.
El teu cor, ho sé, és per mi que bat.
Però vull tenir-te només en mos braços.
La nit ara és buida i el món desolat.

La lluna desplega la canilla d’ombres
ran de la carena. Feia el foc follet
signes en la fosca. Jo no els entenia.
Pugen les fogueres, però al cor tinc fred.

Servo el mocador brodat que em donares,
Isabel, estel, or, flor de la nit!
Al fons de la vall he cridat: --T’estimo!—
Les pedres em tornen, despullat, el crit.

(De la Nit de Sant Joan)


En fi, de l’antiga Xina a l’Islam, passant pels trobadors medievals cristians..., i fins avui s’escampen milers de poemes i proses d’aquest universal comú.

¿Vols dir que els qui ens dediquem a la història i a ensenyar els profunds significats de l'art no hauríem de pouar una mica més en els universals comuns que no pas en la dèria dels canvis? Perquè és en aquests universals comuns on solc trobar allò que glateix en el fons comú de tota ànima i que ens fa entendre i viure allò que anomenem humanitat. Oi?