He tornat aquesta nit a encaterinar-me amb la lluna. Hi havia eclipsi. Per un moment la solitud pàl·lida s’ha anat enfosquint de manera que al final només es percebia un arc groguenc com l’ungla d’un dit bell.
Foscor i fredor en el silenci sideral...
Un cop més la contemplació del nostre fidel satèl·lit m’ha explicat alguns moviments de l’ànima. Hi ha silencis que són bons perquè eixamplen la percepció interna i permeten abraçar els estels.
També hi ha, però, silencis eixorcs. Silencis que es queden orfes de mots quan les paraules desitjades s’envolen enllà de la nit i deixen al darrera un estel de desolació.
¿Quin era avui el silenci de la lluna sota l'atenta vigilància de Venus?
Dona'm de parer que era el segon.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada