De la felicitat

Un cop més, badant pels fulls del diari mentre passo les notícies olímpiques que no m’interessen gens, m’he topat amb la teoria pedagògica oficial. Cal canviar –diuen—els termes associats a l’escola com esforç, treball i normes per altres com confiança, felicitat escoltar i passió.

En primer lloc no hi sé veure la incompatibilitat. ¿No pots experimentar passió i esforç alhora? No es pot tenir confiança en normes que regulen la convivència o l’autodomini? No es pot escoltar per treballar?

L’únic terme que crec que està de més és el de felicitat. La felicitat és un estat definitiu de plenitud que ningú no té, ni ha tingut, ni tindrà en el món. Sempre faltarà alguna cosa perquè el recipient de la felicitat estigui ple del tot o ple a vessar (poemes a banda). D’altra banda la felicitat cadascú la busca per on pot i de maneres diferents. Els nens i nenes a l’escola no han de ser desgraciats, certament, però no necessàriament han de tenir la felicitat com a norma, sabent que felicitat en aquest cas equival a fer el que cadascú vol. I això ni genera felicitat –només benestar provisional—i no és educatiu. A la vida hi ha molt males passades i cal tenir els recursos personals formats per poder-la entomar. I així i tot ningú no t'assegura pas res.

Jo crec que una persona que toqui el violí bé i pugui expressar-hi les seves emocions pot acostar-se a aquesta plenitud que anomenem felicitat. Suposo que a tots ens agradaria tocar el violí com Paganini (i qui diu violí diu qualsevol altre instrument o qualsevol altra habilitat com parlar bé l’anglès o el rus, posem per cas).

Si en algun moment creguéssim que els nens i nenes han d’arribar a ser feliços perquè parlen idiomes bé, o toquen bé el violí, caldria que des de ben petits haguessin passat per l’esforç, pel treball i per les normes.

¿Quantes vegades caldrà recordar que les activitats que permeten realitzar-se només ho poden fer quan s’ha efectuat una aprenentatge a base d’esforç, continuïtat i constància? I ¿quantes vegades caldrà recordar als futurs mestres que aquestes activitats no es demanden d’entrada per elles mateixes i que s’han d’imposar?

Sí, he dit imposar!