Dret conculcat

A l’hora de dinar es comenta no sé què de les Olimpíades. A l’hora de sopar es parla de no sé quina marca espectacular. Ve l’afinador del piano i em parla d’un atleta que menja no sé què... Per delicadesa amb les persones no dic res... però he de confessar que sento sovint el meu dret a no estar informat sistemàticament conculcat.

Les persones de sensibilitat difícil solem patir amb l’impacte de segons quines notícies o amb el contingut de segons quins articles. Per aquesta raó sovint reivindico el dret a no estar informat del que no m’interessa o d’allò que jo sé que em fa mal. Quan l’únic producte d’una informació és un dolor a l’ànima sense que s’hi pugui fer res, la considero una tortura innecessària que tinc dret a ignorar. Per aquesta raó sempre llegeixo diaris i mai no escolto notícies a la ràdio o a la televisió. El diari el puc començar pel final i jo decideixo el que és important per a mi i em salto el que pel titular ja veig que em farà mal. Sí, tinc dret a estar desinformat. Però aquest dret queda conculcat sempre: al final m’arriba indefectiblement aquesta pentinada col·lectiva dels mitjans de comunicació on ja s’ha decidit de què hem de parlar i què no val la pena de dir. Darfur o Birmània, per exemple, no surten mai a les notícies i allí cada dia s’hi cometen genocidis afrosos ...

No, no m’interessen tampoc les Olimpíades. Però no he tingut més remei que assabentar-me’n, si us plau per força. I no m’interessen les d’aquest any en particular perquè em provoquen dolor.

No nego la possibilitat d’aversions emocionals rares... de les quals no en puc parlar perquè deuen ser a l’inconscient i, lògicament, no sé què m'hi passa. Pel que fa al conscient puc dir que em provoca dolor que en uns jocs internacionals el meu país no hi participi. I no perquè no ho vulgui sinó perquè d’altres no li deixen. Aquesta mena d’entusiasme català per aquest fenomen sense que ningú es queixi de la prohibició executada al meu país, em fa veure fins a quin punt visc en una Catalunya deixatada. I això em fa mal.

Em sap greu que un esdeveniment d’aquest ressò internacional hagi legitimat una manera de ser i de fer que és repugnant a la sensibilitat humana. Un país que va envair i ocupar-ne un altre i que l'ha sotmès a una dictadura (Tibet) en la més pura tradició de l’imperialisme encara que aquest cop sigui per part dels “bons” (perquè sembla que els comunistes continuen essent els “bons”, i els qui tinguin 60 anys entendran el que vull dir). Un país on no hi ha cap mena de llibertat. Un país que engarjola els dissidents religiosos que no volen mantenir-se en el registre oficial de l’estat. Un país que envia a camps de reeducació els mestres que publiquen imatges a internet. Un país on no hi ha drets humans... un país que imposa la censura de premsa... Un país que aconsegueix imposar-la en els periodistes occidentals... Un país la policia del qual investiga els ciutadans que parlen amb periodistes occidentals, un país que en la darrera setmana, que se sàpiga, ha detingut més persones que medalles guanya... Saber això em fa mal. I no cal parlar, és clar, de Tiannamen.

He defensat sempre les altes virtuts educatives de l’esport de competició, en especial quan es fa en equip. Obliga a l’esforç individual per assolir una meta, implica el domini de la passió personal, estimula el treball en equip, ajuda a gestionar les emocions negatives (quan es perd) i a ser generós i cavaller amb els vençuts (quan es guanya) entre moltes altres positivitats. I tampoc no seré jo qui negarà la virtut de l’exercici físic per a la salut personal, física i mental de les persones.

Però el altius, fortius, citius olímpic crec que ha arribat a la desmesura inhumana. Petites gimnastes collades fins a extrems increïbles per coordinar i fer moviments exactes i precisos; marques que només es poden superar a base d’un esforç cruel i despietat, muntatges de propaganda política al darrera de les gestes esportives, professionalitzacions d’un esperit que va néixer amb un to clarament amateur... Sembla talment que es persegueixi ja una mena de selecció natural de l’espècie! ¡Quina diferència entre la bellesa dels atletes grecs i aquesta mena de màquines musculars sense esperit!!

No, hi ha coses que no m’interessen gens, que no admiro en res i que fins i tot, segons com, em repugnen. Però no hi ha res a fer. Sigui com vulgui me n’acabo assabentant.

Cada dia em conculquen el dret a no estar informat.