Quera

Feia temps que no et veia. M’has saludat, com d’habitud, amb el teu somriure suau. Tanmateix, en el fons del teu esguard marron clar es veia avui més intensa que d’altres vegades la dansa de la tristor.

--Com anem?
--Sabies que Joan Fuster havia escrit als anys 40 un poema espiritual?

He trigat uns segons a respondre’t perquè m’has deixat una mica perplex.

--No, no ho sabia.
--Comença dient: “Jo sé, Senyor, que moro immensament”
--Molt animat no és.
--No, no massa... però és cert, oi? Morim immensament...

I a continuació me n’has etzibat la primera estrofa:

Jo sé, Senyor, que muir immensament
d’aquesta mort que duc fixa, sencera,
entre els ossos i el vol com una quera
lenta, com un silenci persistent.

--Però no estaràs pas trist per un poema, oi?
--No... no és per un poema, és per sentir el que diu el poema en la meva vida

I has callat. No t’he interromput perquè he vist que em volies dir alguna cosa més.

--Mira, el poema acaba així:

I per a què només una veu d’argila,
per a què aquesta rosa dòcil, dura,
per a què vull, Senyor, aquest meu cor?

--Però què és el que t’angunieja?
--Doncs que la vida és una quera lenta, un desfici, un turment que consumeix a poc a poc.
--Vols dir que no li demanes massa a la vida? Bé et van bé les coses, no? Tu sempre ho has volgut tot!

Has somrigut.

--Sí que em van bé les coses i no, no ho vull pas tot. Vull simplement que la vida es deixi viure... i que el per a què fos clar.

De sobte, m’has saludat amb el teu somriure suau i te n’has anat. A casa he buscat la resta del poema de Joan Fuster.

Sé que ningú no em busca ni m’espera,
sé que per mi no bat cap pensament;
jo sé com se me’n van inútilment,
quan s’arma de bell nou la primavera,
les mans darrera una altra mà intranquil·la
o una galta constant o una cintura;
jo em sé, Senyor, doblat sobre un gran plor

El poema i tu m’has fet pensar. Potser algun dia descobrirem que no hi ha un per a què clar, sinó diversos. I que viure la vida potser és limitar-se només agafar el que se’t dóna i aprofitar-ho amb tota la delectança possible... i trobar el per a què potser només en una sola cosa...

Sí, no em diguis res, ja sé que potser no n’hi ha prou.