6 d’agost de 2008

RETORN A GRÈCIA


Per motius professionals passos uns dies immers en el món grec de l’antigor. I sempre que retorno a Grècia em fascina tant la potència del seu mite com la pàgina que van obrir amb la paraula racional. Em captiva la seva religiositat, perquè la racionalitat del logos grec no està gens renyit amb la dimensió religiosa de l’ésser humà (d’això, relacionat a l’antiga Grècia se’n parla poc, quan de fet, per exemple, els mateixos jocs olímpics, com el seu nom indica, van néixer de la dimensió religiosa i de la voluntat de pau). També m'embruixa la “invenció” de tants aspectes que han esdevingut claus imprescindibles del món occidental: des de l’intent d’una primera democràcia fins a la creació de la tragèdia, de la formulació del mot racional i filosòfic fins al món viu de la ciència, de la pràctica del joc com a espectacle significatiu fins a la creació dels models artístics.

De tots els textos de Grècia n’hi ha un, relatat per Tucídides, que sempre té la virtut d’emocionar-me. Un text que proposa un ideal que no hauríem de perdre; un ideal insòlit en el context del segle V aC i, desgraciadament, en molts dels segles que encara havien de venir. Un text ple d’humanitat a vessar i que pot fer entendre què vol dir que l'art grec es caracteritza per l'antropocentrisme i per la dimensió humana. ¿Es pot anar més lluny avui del que proposa aquest ideal?

Imaginem l’escena. En plena guerra del Peloponès que enfronta a mort Atenes i Esparta --conflicte que enfornta també dues maneres de concebre la vida i el món-- la comunitat atenesa es reuneix a l’acròpolis per retre un homenatge als morts en les darreres batalles. L’encarregat de predicar el sermó fúnebre és Pèricles. Aquest puja a l'estrada i diu a la multitud:

La nostra forma de govern no ha d'envejar res a les institucions dels pobles veïns, perquè som més aviat uns models que no pas uns imitadors d'altres. De nom és una democràcia, perquè l'administració està en mans, no d'uns pocs, sinó de la majoria. La llibertat és la nostra norma de govern en la vida pública. (...) Som amants de la bellesa amb simplicitat. (...) Però si la llei és igual per a tothom en els interessos particulars, és segons la consideració de què gaudeix cada ciutadà en alguna cosa, i no per raó de la seva classe, sinó del seu mèrit personal, que és preferit per a les funcions públiques, com tampoc per pobresa, si un pot fer servei a l'Estat, no li és destorb la seva obscura condició social. La pobresa entre nosaltres no és considerada humiliant per a ningú; l'humiliant és no fer res per defugir-la. [...]. Els nostres ciutadans es preocupen igual dels afers particulars que dels públics [...]. Perquè som els únics que tenim el qui no pren part en els afers públics, no per un tranquil, sinó per un inútil". (Tucídides, Història de la Guerra del Peloponès, II 37, 1; 40, 2)

Crec que dels textos grecs que conec, pocs poden ser més sublims i actuals. No hi apareixen déus ni altres esperances que no siguin l’orgull de ser models perquè s'és lliure, democràtic, participatiu en tots en els afers públics i lluitador per defugir la pobresa. ¿No és això l'ideal d'Europa, el nervi de l'ànima d'Occident?

En aquesta guerra Atenes s’enfrontava a una altra manera de veure i viure caracteritzada per l’autoritarisme i pel govern estricte i ferm d’una oligarquia. Malauradament Pèricles va morir de la pesta, i Atenes va perdre. I aquest text i els ideals que s'havien encès en el cor dels humans, van quedar sepultats durant molts segles en el decurs dels quals es van succeir diverses ortodòxies excloents.

Un episodi més per entendre què vol dir el dolor de viure.