27 d’agost de 2008

Música


Remenant papers d'una lleixa descurada m'han caigut a les mans uns versos de quan jo maldava per fer poesia i només em sortien versificacions maldestres. M'he encantat a llegir-los i suposo que sovint he somrigut amb una certa condescendència tot repassant els pressumptes poemes i descobrint-hi aquí i allà faltes d'ortografia, accents indeguts, sinalefes forçades...

De cop i volta, en passar un full han aparegut tres versos que m'han sorprès perquè semblava que no els havia pas escrit jo. Fins i tot he recordat que el mateix Jaume Cabré, que mai em va donar la més mínima esperança sobre la qualitat de la meva versificació, davant d'aquests versos em va mirar i em va dir que li hauria agradat escriure'ls ell. Com que això resulta un gran elogi d'aquests tres versos i alhora es corresponia amb el que jo he sentit en llegir-los, m'he decidit a posar-los en el bloc superant la immensa vergonya que això em fa. És un poema breu que no té títol i que data del mes de maig de 1987.

Dir-me amb paraules, discurs.
Fer-te amb paraules, poema.
En olorar el sentit,
la música...

En llegir-los de bell nou en aquesta edat tran provecta que començo a tenir he tingut la certesa que el qu hi deia era cert. I que encara ho sento així. Potser l'últim per a què només es pot trobar en la música.

Ja em perdonareu l'atreviment.