2 d’agost de 2008

Desig i dolor de viure (a propòsit de Schopenhauer)


Crec que va ser precisament Schopenhauer –has insistit molt que no el llegeixi, que és pessimista i que no em convé—el primer que va discernir, enllà de la raó, que viure era per damunt de tot un dolor. És cert que si ens narcotitzem o anem de corcoll en qualsevol necessitat immediata o professional, aquest dolor s’amoroseix i fins i tot arriba a desaparèixer. Però si amb serenitat fem una mica d'anàlisi de la nostra consciència de ser, amb prou serenitat, crec que no costa gens adonar-se que viure és fonamentalment un dolor.

Crec que un primer dolor, fàcil de comprendre per a tothom, procedeix del fet que el desig de viure és inassolible. Estem empresonats dins del cos, estem plens de petits desitjos i impulsos concrets que no s’assoleixen per impossibilitat física o espiritual, no acabem d’entendre el què i el com del què ens envolta... en definitiva, la vida no es deixa viure. Valgui com a metàfora: un cop encalçat un cim, en ve un altre de més alt i el que acabem de fer ens té gust de poc. Dir que només té sentit fer camí i no pas arribar enlloc m'ha semblat sempre una manera fàcil de fugir d'estudi.

Una altre font de dolor és la feblesa del pensament per encaixar de manera coherent el que ens envolta. Arreu hi ha fissures per on entra el dubte o se’ns escapa el codi que ens dóna seguretat. Fàcilment podem percebre, si més no durant uns moments, que l’Univers manca de sentit. La vida aleshores es transforma en un panorama ombrívol que mena a la tristesa.

Una tercera font del dolor és, sens dubte, el dolor mateix, el propi –des d’un mal de queixal a una qualsevol tristesa per una mancança dura—i el dels altres. El dolor, la mort i atzar injust són històrics, actuals i sense que s’albiri res a l’horitzó que permeti pensar en un qualsevol capacitat humana per resoldre’ls de debò. “Sempre hi haurà dolor” és un axioma amb el qual ens hem d’enfrontar sense cap mena de dissimulació i sense mirar cap a un altre costat.

Schopenhauer troba en la voluntat de ser i de viure i de reproduir-se –justament el que Grimaldi considera que és el ple sentit de la vida—la font horrible del dolor i del no sentit. Ens proposa tres camins d’alliberament per fugir d’aquesta angoixa de ser: la ciència, l’art i una ètica de negació.

L’home bo que investiga, dedicat a la ciència, si bé obté coneixement –i el coneixement és una contínua font de dolor—d’una banda pot entendre la unitat radical de tot el que existeix i de l’altra no pensa, mentre investiga, en ell mateix. Les dues categories –saber la unitat situada enllà de la garjola del cos—i oblidar-se d’un—alleugereixen el pes de l’existència.

L’art és encara una millor font d’alliberament! Perquè en la contemplació pura –des d’un capvespre mirant la posta del sol ensorrant-se en el mar fins a un recital de piano-- , vivència desinteressada, la voluntat deixa d’exercir-se (la voluntat de ser, de durar, de reproduir-se) i els individus ens sentim, encara que no ho formulem així, potencialment dissolts en allò que unifica l’univers. Per això Schopenhauer considerava que la música era la més sublim de les arts ja que era independent de tota imatge. La música, en paraules de Schopenhauer, ens revela la imatge fictícia de la més pregona satisfacció dels desitjos, ignora completament el món fenomènic i, en certa, manera, podria continuar existint encara que el món no existís. Nieztsche dirà fins i tot que la vida sense la música seria un error!

Finalment corona el seu edifici amb una proposta ètica curiosa que tot i que la troba en els “sants” i en els “místics” no li dóna pas la dimensió de més plenitud –que és la versió ortodoxa de l’ascètica i de la mística—sinó la de forma d’escapar-se de l’infern d’aquest món atiat per la voluntat de viure. Troba que l’única manera de fugir-ne és la pràctica que han descobert els monjos cristians i budistes. Són aquests monjos els qui per l’autonegació del desig –renúncia a la generació, castedat, pobresa, dejuni...- han pogut arribar al coneixement de l’absoluta identitat de totes les coses i així, ensopint la voluntat, s’han alliberat definitivament.

En definitiva Schopenhauer ve a dir que el que l’artista intueix amb la seva pràctica i el savi coneix per la seva recerca de fet és el “sant” qui ho posa en pràctica.

Crec que la meva tomatera trobaria fàcilment les escletxes d’aquest pensament... però, si més no pel que fa al fet que la vida no es deixa viure, a la funció que pot tenir la música o a les virtuts que pot tenir una estona de meditació, ¿no li assisteix una petita part de raó?