RETORN A GRÈCIA (i III)

Em vas deixar tastar el iogurt grec amb melmelada que et prenies de postre i em vas dir que si tancava els ulls em podria traslladar al port del Pireu i escoltar la melodia del sirtaki... em sembla que la meva resposta et va decebre una mica.

--No hi he estat mai a Grècia.

Vas fer un esguard atònit.

--No has estat mai a Grècia? No pot ser.

Doncs és. I probablement mai no hi aniré. Si més no amb la idea de veure-hi art o d’ensumar-hi el passat.

Al llarg dels anys m’he anat construint una idea de Grècia a partir dels textos, de les restes d’imatges i dels somnis que imatges i textos m'han generat. M’imagino l’Acròpolis amb els temples policromats com un model d’urbanisme edilici excel·lent per la seva mesura humana. Propileus, Niké Àptera, Erectèon, Partenó, frisos de Fídies... tot ho tinc construït en el cap i tinc imaginat com devia ser. I, a més, conec la calidesa humana que hi ha al darrera d’un disseny aparentment tan racional i lineal, la subtilesa de l’harmonia visual, les raons de la proporció àurea de la façana del Partenó, la recerca dels nombres que donen suport a una determinada concepció de la bellesa...

He imaginat les estàtues de Policlet i de Miró senceres... i no només a partir de les còpies posteriors...

I també estic encara admirat d’aquesta mena de genialitat històrica que representen una colla de pagesos i mercaders que, ningú no sap per què ni com, es van posar a parlar d’una altra manera i ens han inventat la democràcia, el teatre, la literatura, la filosofia, la ciència, l’esport, l’odeó... i ens han deixat uns textos que constitueixen una arrel no superada del que som. ¿Per què ells precisament? ¿És que en el decurs de la història no hi ha hagut, en altres temps i llocs, homes i dones que treballaven el camp i comerciaven, modestos i pobres, sense recursos naturals i lluitant per sobreviure com aquells hel·lens de fa uns dos mil anys? Per què ells sí i els altres, precedents i posteriors, no? Atzar, necessitat, inspiració religiosa?

No, no aniré a Grècia a verificar el que m’he construït al llarg de la vida. No vull veure el que queda del santuari de Delfos, ni tan sols Epidaure... no vull pujar a l’Acròpolis i veure-hi pedres per terra, runes i un monument que a penes s’aguanta dret. No vull mirar a l’entorn i en comptes d’una ciutat humana amb muralles fins al Pireu, trobar-me la trepidació monstruosa d’una ciutat caòtica... No vull tenir al cap la imatge del cànon de Policlet i topar-me arreu amb persones d'ètnia més aviat turca (sigui dit amb tots els respectes per als turcs).

Potser m’agradaria veure Cap Súnion i respirar l’ambient marí de les costes mediterrànies gregues... però em sembla que mirant-me Empúries de tant en tant i passant pel Cap de Creus des del mar me’n faig una idea prou aproximada...