18 d’agost de 2008

Fiat lux!


Al principi, Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l'oceà, i l'Esperit de Déu aletejava entre les aigües.

Déu digué:

--Que existeixi la llum.

I la llum va existir.

Així comença el “mite” o relat del Gènesi. Un relat que, en el seu temps, com tots els mites, dóna resposta a preguntes no formulades. Crec, però, que des que l’ésser humà pobla la Terra i posseeix un bri d’intel·ligència la pregunta sobre el com va començar tot plegat és d’una vigència angoixosament permanent.

Els grecs van creure que no hi havia començament i que el món era un aeternum mobile que retornava cíclicament. Van ser els jueus els qui van marcar un començament clar i van construir l’inici de la fletxa del temps: al principi Déu va crear el cel i la terra. De què? Del no-res. Aquí ja tenim una dificultat: els humans no podem entendre ni imaginar què vol dir no-res. Tampoc podem imaginar el concepte d’eternitat, és a dir, d’una cosa que, si més no, no ha tingut començament.

I tanmateix els físics del segle XX han formulat la teoria segons la qual tot va començar amb una explosió que va crear un espai que es va anar dilatant i que anomenem l’univers (cosa, la dilatació o expansió que aquest continua fent). D'aquesta explosió inicial en diuen el “big bang”. Per tant, l'univers actual, segons la ciència no és etern: té un inici.

Les persones que no som físics tampoc no entenem que en un principi, fa uns milers de milions d’anys, hi hagués una explosió inicial que dins del no-res va fer que aparegués un espai petit –en alguns moments de la seva evolució l’univers va ser petit com un pilota de ping pong—i que es va començar a expandir. Amb el temps es van anar formant els estels, els planetes, l’espai sideral i al final de tot... la vida i dins de la vida, com a colofó, aquest ésser entre patètic i estrambòtic que anomenem homo sapiens. (Atès l'èxit de masses que tenen els jocs olímpics més aviat hauríem d'anomenar-lo homo ludens).

Quan li preguntes a un físic que et digui què hi havia un segon abans del big bang o què va provocar l'explosió o qui la va engegar, et respon amb una certa suficiència que això a la ciència no li interessa i que, a més, no ho pot respondre.

Ignoro si a la ciència li interessa o no, però a mi la pregunta em sembla del tot pertinent. A mi, si més no, m'interessaria molt disposar d'una resposta. I tot i que sé que no s’han de confondre ni barrejar l’àmbit del que és religiós amb l’àmbit científic no puc deixar de pensar, ara que tothom és partidari de la interdisciplinarietat, que el “fiat lux” (“faci’s la llum”) del mite, d'una banda, i el “big bang” inicial amb l’aparició sobtada de l’energia i de l’espai, de l'altra, tenen unes similituds innegables.

Tant la teoria del big bang com la teoria que ahir comentava de l’evolució, ¿poden d’alguna manera negar la part del mite o narració que es refereix a la divinitat?

Si me’n surto en parlaré demà.