2 d’agost del 2007

Nisi in angulo cum libro

De tant en tant algunes de les seccions de crítica literària dels diaris solen encapçalar-se amb aquesta cita en llatí. Fa temps que la conec. Està extreta d’una frase de la Imitatio Christi de Thomas de Kempis, una de les primeres manifestacions de l’anomenada Devotio Moderna del segle XV. És el reflex d’un canvi d’orientació en la mística. És un moment històric de canvi, quan es busca una comunicació més personal i menys formal amb Déu i s’invita a pouar en l’interior de cadascú. Potser sigui un símptoma més dels inicis de la consciència individual que esclata amb el Renaixement. La cita del Kempis sencera diu exactament: semper requiem quaesivi et nunquam invenni nisi in angulo cum libro, que es podria traduir per ‘sempre he buscat el repòs i mai no l’he trobat si no és en un racó amb un llibre a les mans’.

Ve a tomb aquesta cita perquè il·lustra a la perfecció una de les meves formes preferides de descans: llegir en silenci en un racó sense fer res més. Durant el curs l’escriure sovint em fa perdre el llegir i les estones diàries de lectura són necessàriament breus. Quan encerto un llibre que m’interessa i en quedo penjat passo un dels moments més càlids de la meva existència. Tinc la sensació que hi ha un llibre que m’espera a casa... Durant les vacances tinc l’oportunitat de poder llegir tant com vull, fins que els ulls em couen. És un dels meus plaers preferits, un dels que em produeixen una més gran sensació de repòs.

És el que he pogut fer aquests darrers dies de juliol: penjar-me de la novel·la de l’Almudena Grandes titulada Corazón helado. Té exactament 933 pàgines. M’ha apassionat des del primer capítol. El contacte amb aquesta autora procedeix de l’Enric Caturla. Un bon dia, dinant amb ell a la vora de Raïmat, em va explicar com l’havia atret Los aires difíciles, de la mateixa autora. El vaig comprar i el vaig llegir amb passió. Quan enguany he sabut que la Grandes havia publicat un altre llibre sobre l’escenari de la segona república, la guerra civil i el franquisme no vaig dubtar gens i me’l vaig comprar.

El títol està manllevat de l’Antonio Machado, en aquells versos premonitoris de la guerra civil:

Españolito que vienes al mundo te guarde Dios,
una de las dos Españas ha de helarte el corazón
.

Vaig sentir per primer cop aquest vers recitat pel doctor Blecua a la classe de literatura de segon de carrera. No el vaig acabar d’entendre... [Ara l’entenc molt bé –en tinc prou sentint l’odi que escampen el PP i la COPE i l’exercici de crispació del país, una de les herències del franquisme segons l'historiador britànic P.Preston--]. Passant per les històries que teixeix l’Almudena Grandes penetres amb més profunditat en el drama d’aquesta Península, que si està seca en bona part, no és pels incendis sinó per la devastació provocada per la ira.

Quan estudies aquests períodes històrics, el toc humà, la persona concreta, el protagonista anònim, sovint se t’escapa. El novel·lista ben documentat, i aquesta novel·la està molt ben documentada, en descriure empàticament personatges de ficció que podrien haver estat reals t’injecta la història a dins del cor. El caragirat, l’oportunista, el falangista ingenu i bona persona, l’intel·lectual de pro, el cop d’Estat del coronel Casado al final de la guerra i la seva repercussió en els comunistes, els camps de concentració d’Argelès, la divisió blava, la corrupció franquista, el silenci de la transició... tot va passant davant dels ulls d’una manera diàfana de manera que els coneixements històrics que tinc es van omplint de carn, de sang i d’ànima.

Fins i tot m’he entès una mica més a mi mateix, i als qui poden ser com jo, personatges normals, porucs, que pretenen viure i deixar viure i que potser de vegades ja es conformen a no saber, a no preguntar, a no inquirir...

Españolito que vienes al mundo te guarde Dios. Porque, para vivir aquí, hay cosas que es mejor no saber, incluso no entender. (...)...para vivir aquí, lo mejor es no saber nada, incluso no entenderlo, dejarlo todo tal com está (...) porque los que aún no son cadáveres están muertos de miedo. (...) Guárdate tú solo de las preguntas, de las respuestas y de las razones, o una de las dos Españas te helará el corazón. (Pàgina 746).

El protagonista confessa: Mi corazón estaba helado, y ardía.

I més endavant conclou: También podía no hacer nada, pero no me salía de los cojones.

La llàstima és que jo no sóc un personatge de ficció.