M’agrada llegir llibres sobre l’època del franquisme que estiguin sòlidament basats en fonts inèdites i que expliquin el que jo vaig viure però no vaig veure. (Només vèiem el que els convenia). El franquisme el vaig començar a viure de manera conscient des de principis dels anys 50, quan en el parvulari de la senyoreta Rigola, propietària del “Liceo Montesori” ubicat en un principal del carrer Diputació de Barcelona, vaig preguntar qui era el senyor de la fotografia penjada a la classe blava al costat del crucifix. Em van dir que era Franco i que manava a Espanya.
Durant la dècada dels 50 vaig anar fent conscient el personatge i la situació. Així, per exemple, una de les fonts que martellejava cada dia la seva presència eren els crits rituals de “Viva Franco, arriba España” amb què es posava punt i final al “diario hablado” de “Radio Nacional” que era obligat de passar per a totes les emissores a dos quarts de tres de la tarda i a les deu de la nit. El pare escoltava cada dia les notícies mentre dinàvem. Ho recordo vivament perquè havíem d’estar tots callats mentre “feien les notícies”. Jo no entenia res del que deien però sí el crit ritual del final.
Recordo també diverses escenes sobre el franquisme en la meva més tendra infantesa com, per exemple, la visita del president Einsenhower el 1959. Quan jo era infant i adolescent les fonts icòniques es reduïen a la portada de La Vanguardia i al NO-DO, de visió obligada en el cinema. Quan jo era petit, l’àvia Roberta em venia a buscar a l’escola tots els dijous –el dia que fèiem festa per la tarda ja que el dissabte teníem escola tot el dia— em portava a dinar a casa seva i, en acabat, em duia al Publi, l’únic cinema de Barcelona que feien sessió de dibuixos animats. M’empassava el NO-DO on sempre sortia aquest personatge que manava tant, en clau laudatòria òbviament, i després passaven quatre –només quatre— dibuixos animats. En aquells temps, no m’arribava cap altre imatge de res que s’esdevingués fora del clos de la família. La fotografia de l’abraçada entre el president dels EUA amb el dictador va sortir a tots els diaris i a tots els NO-DOS. I va ser objecte de comentari dels “grans”. Semblava que d’alguna manera –jo aleshores no ho entenia—Espanya canviava de bàndol i antics enemics passaven a ser amics i aliats.
Així, doncs, tot el que fa referència a la guerra i als primers anys del franquisme per a mi és història rigorosa (vaig néixer el 1947). Una història, però, molt condicionada per la memòria familiar. El pare va ser sergent dels republicans durant la guerra civil –tenia 21 anys el juliol de 1936—i va fer tota la guerra; va participar en la batalla de l’Ebre –va ser dels pocs supervivents de la seva companyia— i quan va passar a França, derrotat, va conèixer els camps de concentració d’Argelés. En tornar va fer un altre cop el servei militar amb el nou règim i va estar d’un no res que l’envien a Rússia amb la “División Azul”. En total tres anys de guerra i tres de servei militar a Madrid. Jo no vaig viure ni la guerra ni el primer franquisme però a casa vaig sentir parlar sovint al pare i als oncles de la guerra, de la trobada d’Hitler i Franco a Hendaya, etc. Recordo que a casa sempre s’havia donat per bona la versió oficial segons la qual Franco va enganyar Hitler i ens va lliurar d’entrar a la Segona Guerra Mundial.
De gran, doncs, sempre m’ha agradat llegir llibres d’història i memòries dels personatges rellevants de l’època per confirmar, rebutjar o entendre què era el que realment passava al darrera d’allò que ens deien. En definitiva què passava de debò fora del teatre. No sé per quina raó sento una autèntica passió per assabentar-me del què va passar realment en aquests períodes –la guerra civil i el franquisme— i, en la mesura del possible, entendre els motius de fons que expliquen per què va passar el que va passar i no una altra cosa.
Durant aquest estiu he tingut l’oportunitat de llegir Los secretos del franquismo de Eduardo Martín Pozuelo (publicat a Libros de Vanguardia, Barcelona, 2007). És un llibre dens de més de 300 pàgines escrit per un periodista d’investigació a propòsit de la desqualificació dels arxius del Departament d’Estat dels EUA que es corresponen al període cronològic del franquisme. El llibre l’he llegit amb molt poc temps perquè m’ha xuclat l’interès des de la primera pàgina. No hi ha cap descobriment sensacional però sí que s’aporten moltes fonts que fins ara no es tenien a l’abast i s’introdueixen molts matisos en les coses que ja sabem.
M’ha encuriosit particularment el fet que la trobada d’Hendaya amb Hitler i amb Mussolini a Bordhigera continuen sense disposar de proves concloents per deduir-ne l’autèntica intenció del dictador. Els documents diuen ben clar que Franco vol entrar en la guerra, que hi entrarà, que està moralment al costat d’Hitler però... que no hi pot entrar fins que no rebi ajut econòmic i militar d'Alemanya... No podem saber si això era una tàctica dilatòria, o si no s’entrava a la guerra perquè realment no es podia (Espanya estava econòmicament destrossada i no hi havia manera de disposar d’un exèrcit amb cara i ulls) o que si les coses haguessin anat més a favor d’Hitler hi hauríem entrat (si més no conquerint Gibraltar). Sabem que Franco estava molt preocupat perquè els aliats no li prenguessin les Canàries... però de la nova documentació no en surt res de massa concret. Les interpretacions continuen essent lliures (si més no a partir d’aquesta documentació).
També m’ha agradat saber que a partir d’ara en els llibres d’història podrem puntualitzar simbòlicament el moment i el document inicial en el qual consta que els EUA s’interessen per Espanya i decideixen no forçar el canvi de règim, ans al contrari, la volen com a aliada perquè els surt anticomunista gratis. No va ser l’any 1959 –data de la visita d’Eisenhower—sinó que el canvi ve de molt abans.
El canvi de perspectiva nord-americana sobre Espanya va procedir dels militars que s’encarregaven de la defensa d’Occident davant d’un possible atac de Stalin sobre Alemanya i França des de les seves avantatjoses posicions a l’Europa de l’Est. Els militars occidentals es miraven Espanya amb ulls professionals i no pas polítics. Ara sabem que el primer document –inèdit fins avui— que ens permet trobar simbòlicament el punt d’inflexió porta la data de 8 de maig de 1950. Aquest dia va arribar al damunt de la taula del president Truman un nota de l’almirall Connelly, comandant en cap de les forces de l’Atlàntic oriental i del Mediterrani, en la qual s’al·legava que Espanya era imprescindible per a la defensa d’Occident i que calia ràpidament trobar un mecanisme per aliar-s’hi, bé aïlladament o bé com a membre de l’OTAN. I que calia trobar la via política per fer canviar l’opinió de britànics i francesos sobre la negativa de tenir tractes de cap mena amb el règim franquista. Una ofensiva soviètica sobre Alemanya i França no es podria aguantar enllà dels 15 dies. Calia disposar d’una plataforma a la reraguarda per reorganitzar el contraatac i que servís de cap de pont des dels EUA. I aquesta funció només la podia complir amb la tècnica militar de l'època la península Ibèrica.
Així, doncs, allò que vèiem -- data de la signatura del tractat militar dels EUA amb Espanya del 1957, o la visita d’Eisenhower el 1959—escenificava de fet una decisió provinent dels militars d’uns quants anys abans que no coneixíem.
Durant la dècada dels 50 vaig anar fent conscient el personatge i la situació. Així, per exemple, una de les fonts que martellejava cada dia la seva presència eren els crits rituals de “Viva Franco, arriba España” amb què es posava punt i final al “diario hablado” de “Radio Nacional” que era obligat de passar per a totes les emissores a dos quarts de tres de la tarda i a les deu de la nit. El pare escoltava cada dia les notícies mentre dinàvem. Ho recordo vivament perquè havíem d’estar tots callats mentre “feien les notícies”. Jo no entenia res del que deien però sí el crit ritual del final.
Recordo també diverses escenes sobre el franquisme en la meva més tendra infantesa com, per exemple, la visita del president Einsenhower el 1959. Quan jo era infant i adolescent les fonts icòniques es reduïen a la portada de La Vanguardia i al NO-DO, de visió obligada en el cinema. Quan jo era petit, l’àvia Roberta em venia a buscar a l’escola tots els dijous –el dia que fèiem festa per la tarda ja que el dissabte teníem escola tot el dia— em portava a dinar a casa seva i, en acabat, em duia al Publi, l’únic cinema de Barcelona que feien sessió de dibuixos animats. M’empassava el NO-DO on sempre sortia aquest personatge que manava tant, en clau laudatòria òbviament, i després passaven quatre –només quatre— dibuixos animats. En aquells temps, no m’arribava cap altre imatge de res que s’esdevingués fora del clos de la família. La fotografia de l’abraçada entre el president dels EUA amb el dictador va sortir a tots els diaris i a tots els NO-DOS. I va ser objecte de comentari dels “grans”. Semblava que d’alguna manera –jo aleshores no ho entenia—Espanya canviava de bàndol i antics enemics passaven a ser amics i aliats.
Així, doncs, tot el que fa referència a la guerra i als primers anys del franquisme per a mi és història rigorosa (vaig néixer el 1947). Una història, però, molt condicionada per la memòria familiar. El pare va ser sergent dels republicans durant la guerra civil –tenia 21 anys el juliol de 1936—i va fer tota la guerra; va participar en la batalla de l’Ebre –va ser dels pocs supervivents de la seva companyia— i quan va passar a França, derrotat, va conèixer els camps de concentració d’Argelés. En tornar va fer un altre cop el servei militar amb el nou règim i va estar d’un no res que l’envien a Rússia amb la “División Azul”. En total tres anys de guerra i tres de servei militar a Madrid. Jo no vaig viure ni la guerra ni el primer franquisme però a casa vaig sentir parlar sovint al pare i als oncles de la guerra, de la trobada d’Hitler i Franco a Hendaya, etc. Recordo que a casa sempre s’havia donat per bona la versió oficial segons la qual Franco va enganyar Hitler i ens va lliurar d’entrar a la Segona Guerra Mundial.
De gran, doncs, sempre m’ha agradat llegir llibres d’història i memòries dels personatges rellevants de l’època per confirmar, rebutjar o entendre què era el que realment passava al darrera d’allò que ens deien. En definitiva què passava de debò fora del teatre. No sé per quina raó sento una autèntica passió per assabentar-me del què va passar realment en aquests períodes –la guerra civil i el franquisme— i, en la mesura del possible, entendre els motius de fons que expliquen per què va passar el que va passar i no una altra cosa.
Durant aquest estiu he tingut l’oportunitat de llegir Los secretos del franquismo de Eduardo Martín Pozuelo (publicat a Libros de Vanguardia, Barcelona, 2007). És un llibre dens de més de 300 pàgines escrit per un periodista d’investigació a propòsit de la desqualificació dels arxius del Departament d’Estat dels EUA que es corresponen al període cronològic del franquisme. El llibre l’he llegit amb molt poc temps perquè m’ha xuclat l’interès des de la primera pàgina. No hi ha cap descobriment sensacional però sí que s’aporten moltes fonts que fins ara no es tenien a l’abast i s’introdueixen molts matisos en les coses que ja sabem.
M’ha encuriosit particularment el fet que la trobada d’Hendaya amb Hitler i amb Mussolini a Bordhigera continuen sense disposar de proves concloents per deduir-ne l’autèntica intenció del dictador. Els documents diuen ben clar que Franco vol entrar en la guerra, que hi entrarà, que està moralment al costat d’Hitler però... que no hi pot entrar fins que no rebi ajut econòmic i militar d'Alemanya... No podem saber si això era una tàctica dilatòria, o si no s’entrava a la guerra perquè realment no es podia (Espanya estava econòmicament destrossada i no hi havia manera de disposar d’un exèrcit amb cara i ulls) o que si les coses haguessin anat més a favor d’Hitler hi hauríem entrat (si més no conquerint Gibraltar). Sabem que Franco estava molt preocupat perquè els aliats no li prenguessin les Canàries... però de la nova documentació no en surt res de massa concret. Les interpretacions continuen essent lliures (si més no a partir d’aquesta documentació).
També m’ha agradat saber que a partir d’ara en els llibres d’història podrem puntualitzar simbòlicament el moment i el document inicial en el qual consta que els EUA s’interessen per Espanya i decideixen no forçar el canvi de règim, ans al contrari, la volen com a aliada perquè els surt anticomunista gratis. No va ser l’any 1959 –data de la visita d’Eisenhower—sinó que el canvi ve de molt abans.
El canvi de perspectiva nord-americana sobre Espanya va procedir dels militars que s’encarregaven de la defensa d’Occident davant d’un possible atac de Stalin sobre Alemanya i França des de les seves avantatjoses posicions a l’Europa de l’Est. Els militars occidentals es miraven Espanya amb ulls professionals i no pas polítics. Ara sabem que el primer document –inèdit fins avui— que ens permet trobar simbòlicament el punt d’inflexió porta la data de 8 de maig de 1950. Aquest dia va arribar al damunt de la taula del president Truman un nota de l’almirall Connelly, comandant en cap de les forces de l’Atlàntic oriental i del Mediterrani, en la qual s’al·legava que Espanya era imprescindible per a la defensa d’Occident i que calia ràpidament trobar un mecanisme per aliar-s’hi, bé aïlladament o bé com a membre de l’OTAN. I que calia trobar la via política per fer canviar l’opinió de britànics i francesos sobre la negativa de tenir tractes de cap mena amb el règim franquista. Una ofensiva soviètica sobre Alemanya i França no es podria aguantar enllà dels 15 dies. Calia disposar d’una plataforma a la reraguarda per reorganitzar el contraatac i que servís de cap de pont des dels EUA. I aquesta funció només la podia complir amb la tècnica militar de l'època la península Ibèrica.
Així, doncs, allò que vèiem -- data de la signatura del tractat militar dels EUA amb Espanya del 1957, o la visita d’Eisenhower el 1959—escenificava de fet una decisió provinent dels militars d’uns quants anys abans que no coneixíem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada