28 d’agost del 2007

Pusil·lànime

Després d'una de les meves habituals faltes de coratge em vas etzibar:

--Ja n'arribes a ser, tòfol, de pusil·lànime!

Vaig entendre de seguida que "pusil·lànime" era antònim de coratjós. Però no sabia ben bé què volia dir. A casa vaig consultar el diccionari. Pusil·lànime vol dir exactament 'tímid i d'ànim feble'. Vaig adonar-me que l'adjectiu em qualificava perfectament. M'havies dit "pusil·lànime" i tenies tota la raó. Així, sense embuts, ho sóc. I podies dir-m'ho perquè tu no n'ets. Jo t'he vist enfrontar-te a tota una senyora assemblea d'estudiants d'Història des de la taula que la presidia. I no et va tremolar la veu i vas saber què contestar en tot moment. Jo també era a la taula i hauria pagat per no ser-hi de malament que m'ho vaig passar. En acabat em vas dir que aquestes situacions més aviat t'excitaven (a mi més aviat m'ensorren).

A tots ens agradaria tenir una personalitat completa que encarnés totes les virtuts. Però això no és possible. I en no ser possible ens crea una certa incomoditat perquè just ens plauria ser el que no som, especialment en tot allò de positiu. Atesa, doncs, aquesta impossibilitat de perfecció no veig altre camí que reconèixer el que un és. A partir d'aquí em fa l'efecte que el més rendible per a les emocions de cadascú és aprendre, en primer lloc, a gestionar les pròpies limitacions. Així, per exemple, convé evitar tot allò que essent prescindible ens fa sentir malament per timidesa o com a conseqüència de tenir l'ànim feble.

En segon lloc convé identificar de manera clara allò que és imprescindible i exercitar-se per saber que cal superar la timidesa i la feblesa per fer allò que cal fer. No és fàcil, però no conec altre camí que exercitar-se una mica per poder respondre davant de les necessitats reals, quan no pots girar la cara cap a un altre costat o no pots escapolir-te de la responsabilitat que et pertoca.

També cal saber que en el defecte hi ha el germen de la virtut. La feblesa ens pot fer sensibles i comprensius i, ves a saber si ens dóna una capacitat especial per estimar.

Envejo els qui tenen coratge. Com a tot covard m'agradaria ser valent. Tanmateix convé no oblidar que en cada virtut hi nien també possibles defectes. I així, aquell que és coratjós pot derivar fàcilment cap a la incomprensió de les febleses dels altres, a ser insesible, i, en casos de deriva greu, identificar el seu coratge amb amb un orgull gairebé insuportable.

Pel que fa als tímids i d'ànim feble ens pot anar bé l'escena de la novel·la de Bernanos, Diàleg de Carmelites. Durant la revolució francesa un claustre femení de carmelites vota si s'han d'escapar de la persecució dels revolucionaris o bé s'han de mantenir en el monestir a desgrat de sofrir violència amb tota certesa. L'abadessa vol que la resolució sigui per unanimitat. Voten amb un bola blanca (el sí) i una de negra (no). En comptar les boles n'apareix una de negra... per tant la decisió ha de ser marxar i allunyar-se de la pesecució que és a punt d'arribar. Però quan s'està a punt de prendre aquest determini un monja jove, obre la mà, ensenya la bola blanca i demana perdó per la seva covardia.

Confessa en públic que està xinada de por. I aleshores els diu la frase que a mi em va impressionar des del moment que la vaig llegir:

-- Potser Déu m'ha volgut covarda com a d'altres els ha fet coratjoses.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Hola Tòfol! Sóc l'Alba. Un cop més, estic d'acord amb tu...Jo també es podria dir que sóc una mica pusil·lànime, i moltes vegades he pensat que m'agradaria tenir més "mala llet". Però també crec que cada virtut, o millor dit, cada característica de nosaltres, pot esdevenir virtut o defecte segons segons com l'emprem.M'encanten aquestes reflexions...
Una abraçada,
Alba