20 d’agost del 2007

Caducitat

--Tu, tòfol, en això estàs una mica caducat.


Caducat. M'ho has dit de bon rotllo, en el decurs d'una argumentació que pretenia precisament fer-me veure que la meva visió sobre una realitat actual no era l'adequada per jutjar una situació... En definitiva, m'has vingut a dir que m'havia encallat en una visió de les coses i que la feia servir per atorgar significat a aspectes d'ara que ja no eren com els veia. I quan una manera de veure les coses ja no explica bé el que passa, grinyoles.

Et ben asseguro que no m'ha sabut gens de greu. És més: he d'agrair-te haver trobat la paraula que designa una mica el que ja sento de tant en tant a propòsit de moltes coses del meu entorn. L'altre dia, sense anar més lluny, mentre em canviava al vestidor del gimnàs, tres joves que no crec que arribessin als 20 anys estaven embolicats en una conversa apassionada sobre... webs i sistemes de confegir-les. Durant més de deu minuts vaig estar escoltant-los sense entendre res. Si hagués tingut aleshores la paraula a mà, just en aquells moments jo mateix m'hauria autoqualificat de caducat.

Els anys d'una edat són simbòlics, ja ho sabem, i tant li fa 58 que 62 anys. Però no deixa de ser cert que als seixanta anys, en el millor del casos, ja em queda poca vida creativa i que les capacitats i funcions cerebrals van minvant inexorablement. El fotut de la qüestió és que la manca de creativitat, la dificultat d'estar al dia en tot el que preciso, la capacitat d'entendre i percebre el que és nou en els joves --d'acceptar-ho o de valorar-ho críticament si no m'agrada des d'un punt de vista ètic--no es produeix de cop sinó que es va produint de mica en mica. No caduquem de cop, com els iougurts, sinó que ho anem fent a poc a poc. A partir d'un determinat moment el que diem, el que pensem i el que valorem --lluny de ser l'antiga saviesa pròpia del consell d'ancians de la tribu-- va esdevenint carrincló, repetitiu i fins i tot patètic.

Davant d'això hi ha diverses possibilitats de les quals en destaco dues. Una: fer-se el jove, presumir constantment d'estar al dia en l'última tecnologia, acceptar totes les noves actituds pel fet de ser noves... La segona és el silenci i saber-se retirar a temps. I només parlar quan se't demana, si no és que tens vocació de profeta (i no és el meu cas).

I tanmateix, fins i tot a risc de ser titllat de caduc, no veig altra manera per a mi d'assumir la progressiva pèrdua de competències i de percepcions que la de ser fidel al que sento i al que penso. No crec que m'hagi de fer el jove per tapar les arrugues i les pelleringues de l'ànima; i tampoc no penso estar al dia de tot perquè sí i sense necessitat.

Em proposo fer el meu amb camí amb senzillesa, sense pretensions però amb fidelitat al que sento i penso a dins de l'ànima, amb el toc propi de tolerància de l'edat però amb la convicció que no he de deixar de ser el que sóc i sento només pel fet de saber-me progressivament caduc. Crec que a les noves generacions els seré més útil des del mur de frontó de les meves conviccions --que sé incompletes i que potser són errònies-- que no pas des del deixar fer i del somriure complaent a qualsevol de les propostes, pensaments i actituds que promoguin.

I sobretot intentaré estimar. Ja que, com deia el poeta, al final de la vida només se'ns demanaran comptes de quant i de com hem estimat.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Chapeau Tòfol!
Si quan arribem als seixanta anys som capaços de fer la mateixa reflexió i optar per la segona opció, no crec que siguem caducs sinó autèntics.

Cerve ha dit...

Ei, Tòfol!

Veig que l'estiu no ha fet canviar la riquesa dels teus escrits, com era d'esperar. Si està caducat, és tenir certes conviccions, encara que aquestes no estiguin a l'ordre del dia... et diré que jo amb 29 anys també estic caducada.
És obvi que el context en el que hem crescut condiciona el què sabem, el què coneixem, el què és capaç de motivar-nos; i que això comporta que en segons què mai n'acabem de saber prou, però això ens passarà a qualsevol edat.
Ara ser-ne conscients, i alhora seguir tenint inquietuds com tens tu (com n'és mostra aquest blog), fan que el món avanci, o encara millor, "que tu avancis"... I això és el que t'ha d'omplir d'orgull, que des del tu, amb més o menys anys, ets capaç d'il·lusionar-te per fer coses noves que et queden lluny i que poden moure al nosaltres.
Tan de bo que jo, pugui arribar a la teva edat a un grau tan "elevat de caducació"... i d'estar oberta el món amb el cap tan clar, sobre qui sóc, que vull i quines són les meves conviccions. L'enhorabona Tòfol, ets un crack!!

Anònim ha dit...

Hola Tòfol!Sóc l'Alba. Estic d'acord amb el que diu la persona anònima i la cerve. D'altra banda, no crec que la qüestió estigui entre ser o no caducs (com un estat que t'arriba amb l'edat inevitablement), sinó en tenir experiència (saber) i experiències (vivències)continuades o no sobre les coses. Per exemple, una persona vella pot estar caduca respecte als darrers avenços tecnològics,i degut a la seva edat potser no té tantes possibilitats ni plasticitat mental per aprendre'n. Però també una persona jove pot estar caduca en, per exemple, qüestions de portar una llar (perquè probablement les ocasions en les que ho ha pogut realitzar han estat mínimes), per tant quan tingui la propera experiència s'adonarà de que la idea que en tenia ja ha caducat.
Són les experiències i els coneixements que t'aporten les que caduquen a mida que vas vivint d'altres similars i et proporcionen un nou coneixement, no les persones.
Uff...no sé em faig entendre!I potser ni tan sols tinc raó jeje.
M'agraden molt les teves reflexions i com escrius, de veritat. Ja quedarem un dia per xerrar i que m'il·lustris amb la teva "caducitat"jeje.
Una abraçada