23 d’agost de 2007

Genocidi

Tomàs Capdevila, 33 anys, vicari de Sarral, setembre de 1936. Detingut, torturat –li van tallar la llengua, li van buidar els ulls i li van tallar els genitals—i mentre tocaven les onze de la nit en el rellotge del poble—va ser assassinat amb onze trets de pistola arran del cementiri.

Les tres germanes Fradera –Carme, Rosa i Magdalena--, religioses del Sagrat Cor, juliol del 1936. Prèviament violades amb els canons de les pistoles i amb troncs d’arbres, foren assassinades en un bosc a la vora de Lloret de Mar.

Sanatori de Calafell, dedicat a l’atenció dels infants malalts, regit pels germans de Sant Joan de Déu. 31 de juliol de 1936. Dos novicis i tretze germans són detinguts pel comitè de Vilanova i duts en un camió a aquesta població –-després d’haver-los fet un simulacre d’afusellament a la plaça de El Vendrell—. Duts al cementiri vilanoví són afusellats.

Francesc Castelló i Aleu, químic de l’empresa Ercros, Lleida. Tot i ser soldat, detingut amb set companys més el 20 de juliol de 1936 pel comitè que governava la ciutat. Acusat de feixista perquè a casa seva li havien trobat llibres per aprendre italià i alemany. Jutjat per un Tribunal Popular el 29 de setembre. Demostrat que els llibres eren necessaris per a la seva feina i que no era feixista, va ser tanmateix condemnat a mort i executat aquella mateixa nit. Única raó de la sentència: havia respost afirmativament que era catòlic.

I així fins als volts de 3.000 persones més de les quals 2.441 d’eclesiàstiques: 3 bisbes, 1538 sacerdots, 824 religiosos i 76 monges. Un de cada tres capellans va ser assassinat i si altres se’n van lliurar va ser perquè o bé es van amagar o bé van fugir. Són casos i dades extretes d’un dels llibres que he llegit aquest estiu: El silenci de les campanes, de Jordi Albertí, publicat per Proa aquest mateix any 2007.

Aquest historiador al llarg de 433 pàgines situa la persecució soferta per l’Església a Catalunya durant la guerra civil. Emmarca històricament aquest genocidi dins de la trajectòria de l’anticlericalisme contemporani –l’inici del qual situa el 1835—i procura també interpretar-lo. Les fonts utilitzades semblen fiables i la quantitat de detalls concrets que situa amb data, noms, cognoms, indrets, etc., crec que resulten inqüestionables. El llibre no està escrit, ni de bon tros, des de la perspectiva de la COPE, ni des de cap punt de vista fonamentalista. Fins i tot no queda clar que aquest historiador sigui cristià. No estalvia la responsabilitat històrica dels bisbes espanyols en el seu rebuig de la República ni el paper negatiu que sembla que va tenir Pius XI en les propostes de pau durant la guerra. Ni nega tampoc –ans al contrari—les brutals repressions institucionals del bàndols franquista ni deixa d’esmentar l’episodi de l’afusellament de 14 sacerdots bascos per ordre del general Mola per la posició del nacionalisme basc al costat de la República. Una cosa no treu l’altra.

Però no és del contingut del llibre, que m’ha esgarrifat i ha esfereït tot i que ja coneixia grosso modo els fets, sigui per l’apologètica franquista, sigui per la memòria popular viscuda a casa meva—de què voldria parlar. (Nota: mentre llegia el llibre i li comentava parts del seu contingut a la meva mare, que durant la guerra tenia pels volts dels 15 anys, em va dir que l’àvia Roberta, sa mare, la va portar a veure les mòmies desenterrades de les monges de les Saleses del Passeig de Sant Joan el 1936...). Jo no vull parlar del contingut del llibre. Vull parlar només de la necessitat de posar davant de nosaltres mateixos la memòria sencera del que va passar en uns temps que són a tocar, i qualificar-la com cal. I proposo que cal qualificar-la, sense embuts, d’intent de genocidi.

En sentit estricte “genocidi” és l’extermini d’un poble o d’una ètnia. Tanmateix el mot avui també serveix, matisadament, per indicar la voluntat d’exterminar un col·lectiu humà innocent o fins i tot una cultura. Recentment es parla de genocidi lingüístic, de genocidi cultural, etc. Utilitzo,doncs, la paraula genocidi per qualificar uns fets passats a Catalunya i entre catalans en els quals un col·lectiu determinat, bàsicament la CNT-FAI però no només, es va creure amb el dret d’exterminar físicament un altre col·lectiu l’únic delicte del qual era practicar una religió. I fer-ho a més per raons d’abstracció pura: l’Església era un enemic, com el capital i el militarisme. Era, és clar, l’enemic més visible i el més feble. No dic que no s’hagin d’entendre les raons d’un odi; el que crec que ha de quedar clar com a resultat de la investigació històrica és que uns éssers humans es van creure amb el dret d’exterminar físicament altres persones pel sol fet de pensar i practicar una religió. I que això no va ser un excés, unes arbitrarietats puntuals, el típic desconcert dels primers temps d’una revolució... No, va ser un intent de genocidi conscient, volgut i sistemàticament dut a terme.

Agradi o no agradi els fets són tan tossuts que no permeten ensucrar-los per cap cantó, especialment quan baixes de les estructures i causalitats socials –que mai no comprometen massa— a les persones concretes. No hi feia res que els assassinats fossin joves, dones, que atenguessin malalts, que fossin vells o en estat agònic (un sacerdot malalt que no es podia ni aixecar del llit, descobert pels milicians, va ser emmetzinat a casa seva mateix...). El fet de ser catòlic o religiós era motiu suficient per ser eliminat amb una absoluta impunitat. La voluntat de genocidi, a més, es mostra en la sacrofòbia. Els temples eren cremats, les campanes suprimides, els noms dels carrers i els topònims que contenien noms religiosos o de sants, canviats només per aquesta raó. No es va respectar ni el patrimoni artístic, ni els arxius, ni les biblioteques... L’extensió del fenomen, la sistematització de l’eliminació i la violència gratuïta, i fins i tot sàdica, mostren clarament que es tractava d’un intent de genocidi. No crec que es pogués esperar res de positiu des del punt de vista humà d’una ideologia social que justificava, emparava i realitzava impunement aquests actes.

Al meu entendre el genocidi és un instint obscur que nia, em sembla, a dins de l’ànima humana. Comença perquè el diferent molesta; després la molèstia es transforma progressivament en odi, si socialment es va situant el “diferent” o “l’altre” entre els “enemics” a través de la teoria i mitjançant la difusió de rumors que els responsabilitzen col·lectivament de tots els mals socials que es pateixen. Arriba el dia en què les circumstàncies històriques permeten eliminar el “diferent” abocant-li tot l’odi acumulat.

Hi ha hagut molts genocidis a la història. Al segle XX el més famós és el de Hitler respecte dels jueus; però n’hi ha d’altres que no cal oblidar com els dels japonesos respecte els ainús, la dels australians respectes dels tasmans (no en queda ni un!), la dels turcs respecte dels armenis, la de Lenin respecte de la burgesia (sabem avui que defensava la condemna dels tribunals a persones innocents pel sol fet que pertanyien a una classe social), la de Stalin respecte dels kulaks, la del Pol Pot a Cambodja, la dels tutsis respecte dels utus,...

En definitiva, cada cop que algú es creu amb el dret d’eliminar una persona només per la seva pertinença a un ètnia, pel color d’una pell, per ser membre d’una classe social o per adherir-se i practicar una religió..., crec que amb fonament se la pot qualificar de genocida.

Està bé i és molt positiu que desenterrem fossars de la guerra civil per refer la memòria silenciada, especialment la d’aquells que no van tenir oportunitat de construir-la. Però, com diu Jordi Albertí, la memòria dels pobles si ha de servir per a alguna cosa ha de ser de 360 graus. Només així podem optar a evitar-ne la repetició.