14 d’agost de 2007

Trinity Church (2)

Recordo nítidament que, ara fa dos anys, l’estada a l’interior de la Trinity church em va provocar un altre cop el malestar del dia anterior, quan vàrem visitar l’estany que es troba davant de la First Church of Christ, scientist; no puc pas dir que dins de la Trinity Church no m’hi trobés bé ja que l’ambient m’invitava a pregar. I tanmateix experimentava una difusa incomoditat. Gairebé tota la percepció del conjunt em feia pensar en una església catòlica: els bancs, l’altar, la trona, les imatges dels vitralls... És cert que s’emfasitza una mica més la trona però tampoc sense exageracions... Els bancs estan compartimentats, vull dir que no són seguits; cada vuit o deu persones queden separats per una mena de petit envà de fusta. Al damunt del creuer, a banda i banda, s’hi alcen dues graderies amb fileres de bancs... D'on venia, doncs, el malestar difús?

Continuàvem asseguts. La Montserrat, traduint els fulletons, em va esmentar, de cop i volta, un dels autors dels vitralls del baptisteri: es tractava de Edward Burne-Jones. Més endavant cità William Morris... Tots els altres artistes que em va anar esmentant jo no els coneixia de res. Però Burne-Jones sí, perquè pertany al moviment prerafaelita anglès, paral·lel al realisme francès del segon terç del segle XIX, moviments que he explicat a classe un munt de vegades. Morris, d'altra banda, em sonava com a impuslor del moviment Arts and Crafts a l’Anglaterra de finals del XIX, tot i que no tinc tant present la seva obra. Sigui com vulgui, mai no hauria imaginat que me'ls trobaria a la meva primera visita en terres de Massachussets. I menys encara en els vitralls de la Trinity Church... Els prerafaelites, malgrat el seu to decadent, m’agraden bastant i, en especial, Burne-Jones... És l’autor, a més, de la Fugida a Egipte, l’Adoració dels Mags i l’Adoració dels Pastors, vitralls que es troben a la part superior del creuer nord d'aquesta església episcopaliana.

Recordo que em vaig aixecar i em vaig començar a passejar lentament per l’interior de l’església, intentant identificar amb detall el programa iconogràfic dels vitralls... Arribat al baptisteri em vaig encantar davant l’obra de Morris i de Burne-Jones...




El vitrall representa el vell David encarregant-li al seu fill Salomó la construcció del temple de Jerusalem que, segons la Bíblia, Jahvè no li havia deixat fer perquè havia vessat massa sang… Segurament fa referència indirecta al sisè bisbe episcopalià de Massachusets, el doctor Phillips Brooks, un excel·lent predicador, en temps del qual es va acabar l’església actual. El traç dels ulls i una certa 'morbidezza' a l’expressió de les cares denota sens dubte l’autoria de Burne-Jones...

(L'organista no parava, i Bach continuava acaronant càlidament la meva ànima). Vaig deixar la contemplació de Burne-Jones i, passant davant de l’altar tot inclinant respectuosament el cap, vaig continuar el meu lent passeig per l'interior de l'església.

Recordo el moment en què em vaig anar acostant cap a la trona de fusta. Aquesta, d’esquerra a dreta i per ordre històric, té un programa d’escenes separades per personatges en altrelleu, molt ben tallats damunt la fusta. Miro la guia per saber qui són..: sant Pau, sant Joan Crisòstom, Luter... ep!



El cor em va fer un salt. Luter, el dimoni per antonomàsia de la meva formació intolerant d’infant i d’adolescent, a qui els meus educadors blasmaven i ridiculitzaven... Luter, al bell mig d’una trona d’una església episcopal...!

Un fragment del meu passat va emergir volcànicament... En parlaré demà.