16 d’agost del 2007

Trinity Church (i 4)

A mesura que se m’acosta l’hora de retre comptes a l’Altíssim i d’esperar la seva misericòrdia gratuïta més que no pas la justícia estricta d’una vida, la meva, més aviat feta de petits i grans egoismes, sento dins de mi un increment progressiu de la Fe. No pas per mèrit meu, certament, sinó perquè d’una manera o altra aquesta Fe em posseeix. Deu ser allò de la vella escolàstica segons la qual la Fe és un do gratuït de Déu, auctoritas Dei se revelanti... No sé si el dóna a tothom, sembla més aviat que no, segons que es pot observar... però en tot cas a mi, malgrat els meus esforços per treure-me-la del damunt em té ben agafat... I estic profundament agraït d’aquest do...

Aquesta adscripció a la Fe és la que em feia mal el dia anterior; a l’endemà, a dins de l’església episcopal, em semblà identificar-ne el motiu.

Ut unum sint

Un dels senyals profètics, per a mi indiscutible, del papa Joan Pau II, ha estat la seva encíclia Ut unum sint, ‘que tots siguin U’, publicada el 1995. En aquesta encíclica, “escandalosament”, proposava a les esglésies cristianes que suggerissin camins d’apropament per tal que, fins i tot adaptant el ministeri petrí i renunciant al que no fos essencial en l’exercici del papat, es pogués trobar un camí ecumènic de trobada i d’unitat... Havien passat 10 anys i, com s’ha pogut veure, això ha estat un foc d’encenalls que de moment no ha comportat cap pas endavant. Les esglésies reformades, si més no algunes, admeten l’ordenació femenina, no creuen en els sants, tenen una eclesiologia diferent més d’acord amb els signes dels temps que corren... i és clar, si d’una banda diem que ens volem unir i de l’altra ens neguem sistemàticament a “democratitzar” el govern de l’Església continuant pel camí de minories cooptades a la cúspide de la jerarquia, negant l’ordenació femenina –quan no sembla que hi hagi arguments teològics i bíblics seriosos per oposar-s’hi segons he sentit dir al mateix bisbe Deig en públic o al cardenal Arns fa només tres anys— i ens entestem a fer sants a dojo... doncs això del “unum sint” quedarà per a les kalendes gregues...

He viscut sempre a Catalunya. I en el meu país o es té fe o no se’n té. (Més aviat no se’n té...). Però no et trobes ni convius amb una església cristiana diferent a cada cantonada... I a Boston, en canvi, hi ha una església cristiana gairebé cada cinc-cents metres que predica un o més matisos diferents de la fe en el missatge de Jesús... ¿tan diferents som com perquè hàgim de tenir-nos distàncies, ex-comunions mútues i fins i tot menyspreus? Imagino un asiàtic o un africà, dotats simplement del sentit religiós natural, que a Boston se sent interessat i convençut pel missatge de Jesús en llegir l’Evangeli... ¿no es tornaria ximple en observar les diferents confessions?

Era dins d’una església episcopaliana. Els episcopalians no són altra cosa que els anglicans dels EUA que reconeixen el primat del bisbe de Canterbury. Però un primat en la comunió, un “primus inter pares” (com ho fan els ortodoxos també). Proclamen que la seva església és una, santa, catòlica i apostòlica! I s’anomenen “episcopals” perquè consideren que els bisbes són els pastors principals i el símbol de la unitat de l’església... Proclamen que la seva fe, com Jesús, invita i mostra un camí però no l’imposa; fonamenten la fe en tres criteris bàsics: la Bíblia, la Tradició de l’Església i la Raó... d’aquests tres criteris deriven les creences, algunes de les quals s’expressen en el Credo, d’altres en els sagraments... i, a més, honoren Maria, mare de Jesús i els sants i santes per la seva virtuosa i santa vida... Manifesten que el Poble de Déu està format de persones consagrades pel sagrament de l’ordenació (diaques, sacerdots i bisbes) que poden casar-se o ser cèlibes; també per persones consagrades a Déu pels vots de pobresa, castedat i obediència (franciscans, benedictins, ordre de la Santa Creu, Clarisses pobres..., no sabia que existien religiosos i monjos episcopalians!) i persones consagrades a Déu en el ministeri de laïcat. Afirmen que els laics han de representar Crist i la seva Església allà on siguin...

Vaig comprar el catecisme que venien a l’entrada de l’església i el vaig fullejar allí mateix... els sagraments són 7: baptisme, eucaristia, confirmació, reconciliació, matrimoni, ordenació i unció dels malalts... ¡Són els mateixos que els que confessem en la meva fe catòlica!! Fins ara no he observat cap diferència, ni en la disposició de l’Església, ni en allò que concreta la meva adscripció al catolicisme... ¿per què, doncs, separats encara? En el fulletó que tinc a les mans diuen textualment (per sort està en espanyol!): la Fe que ensenyen els anglicans no és altra que la Fe Cristiana. No ensenyem res que sigui privatiu de l’anglicanisme. Tots els ensenyaments són els de l’Església primitiva i indivisa... La Fe Cristiana es resumeix en els dos Credos antics i ecumènics de Nicea i dels Apòstols. A continuació llegeixo el Credo i el Pare Nostre... ¡idèntics als nostres!

Al final identifico la diferència essencial: els episcopals se sotmeten al ministeri i els ordes de l’Església que va ser establerta en el segle II després de Crist segons el guiatge de l’Esperit: el ministeri bàsic i essencial dels laics (I Pere 2,9) i el ministeri ordenat de bisbes, sacerdots i diaques. Tots els ordes del ministeri tenen veu en el govern de l’Església episcopal a cada nivell, como membres uns i altres del Cos de Crist. L’òrgan bàsic en l’acció del ministeri tan laic com ordenat és la Gran Comissió (Mateu, 28, 18-20). Des de l’any 1867 tots els bisbes anglicans, uns 400, es reuneixen cada deu anys per a la Conferència de Lambeth, que constitueix el símbol de la unitat doctrinal de la Comunió Anglicana...

És a dir: ¿ens separa fonamentalment l’eclesiologia? ¿És potser la forma del ministeri petrí? Malauradament em sembla més encertat aquest sistema de govern de l’església que no pas el nostre... ¿No en podríem aprendre i alhora trobar-nos ja d’una vegada?


Sé perfectament que en el seu origen l’anglicanisme neix d’una separació arbitrària del rei d’Anglaterra per problemes personals... (i això sense dir-ho tan cruament també ho reconeix el catecisme episcopalià) i sé també que el cos doctrinal i litúrgic de l’església anglicana cristal·litza el 1563 amb el bill dels 39 articles en temps de la reina Elisabeth... Aquest bill és una mena de fusió del catolicisme, del luteranisme i de calvinisme (els anomenats “puritans” d’Anglaterra o “presbiterians” a Escòcia). Aquest últims van ser els qui precisament per això i per la persecució de què van ser objecte en no acceptar el bill van marxar a Amèrica, a Boston precisament, a començaments del segle XVII perquè pretenien “despullar”, “purificar” l’església oficial d’Anglaterra de bisbes i sagraments que no apareixien a la Bíblia... i que consideraven encara massa “papistes”.

De tot plegat em va quedar –i encara me’n ressento-- l’esperit esqueixat... Per primer cop en la meva vida la separació de les esglésies que creuen en Jesús em va estripar l’ànima de cop, encara avui m’escandalitza de ple... em fa mal... ¿com és possible que un tresor com els evangelis i el missatge de Jesús es diversifiqui tant o no arribi a il·luminar la pràctica de més gent dins d’una intensa i sana pluralitat? ¿És que no encertem les paraules? És que l’exemple que donem és contradictori?

De bon grat m’hauria quedat més estona a la Trinity Church embolicat entre records, lectures i pensaments... intentant aclarir-los una mica... però calia reprendre la visita a Boston. Vàrem sortir per una porta lateral que dóna a un claustret al bell mig del qual hi ha precisament l’estàtua de Sant Francesc d’Assís...! Un altre escàndol, Déu meu! Si fins i tot compartim el missatge dels mateixos sants!