11 d’agost de 2007

Diversitat

Els qui em coneixen saben que, fins que no es demostri el contrari, afirmo que no es pot aprendre amb un mínim d’excel·lència en una aula on hi hagi un excés de diversitat pel que fa a capacitats i interessos. També saben que em malfio de la idea optimista segons la qual la multiculturalitat i el mestissatge social i cultural són ocasions beneficioses per a les societats. He escrit en aquest mateix blog que, en la meva opinió, les cultures tendeixen de manera natural a donar-se l’esquena i quan es troben, històricament parlant, o bé n’hi ha una que assimila l’altra (els romans assimilen els ibers) o bé entren en conflicte (la famosa “Reconquista” del nostre passat històric en seria un trist exemple).

Doncs bé, ara resulta que aquesta intuïció o opinió comença a disposar de sòlids estudis que la verifiquen en els fets. El professor Robert Putnam de la John F. Kennedy School de Harvard ha realitzat un estudi en profunditat durant cinc anys que sembla demostrar que les barreges ètniques són negatives per a les societats.

El cas és que Robert Putnam és un sociòleg progressista de prestigi reconegut. L’any 2000 va publicar un assaig (Bowling alone) on proposava que la diversitat cultural no només és un principi políticament correcte sinó que és eficaç socialment. Si les societats són el resultat d’una llarga construcció en el temps, amb la immigració poden reconstruir-se de bell nou i amb més riquesa. L’emigració, afirmava Putnam, és un gran bé tant per al país emissor com per al país receptor. (Crec que així cal traduir la cita al Financial Times: ...that immigration materially benefited both the “importing” and “exporting” societies, and that trends “have been socially constructed, and can be socially reconstructed”).[Confesso que el meu anglès és rudimentari i que he traduït el text amb l'ajut d'un traductor on line com la resta dels articles consultats]

Putnam, sociòleg honest i progressista, ha tingut un gran disgust. Després d’un macro estudi de cinc anys de durada descobreix que això que postulava teòricament no és cert a la pràctica. Resulta que, ben a l’inrevés, com més gran és la diferència racial i ètnica d’una comunitat, menys membres d’aquesta comunitat voten, menys donen diners per causes de caritat, menys fan treball voluntari, i menys participen en treball comunitari. Totes les mesures de salut cívica són més baixes com més diversa és la comunitat. Fins i tot disminueix la confiança en el propi grup. I això passa tant en comunitats grans, com Los Angeles, com en comunitats petites com a la minúscula Yakima (Washington). A Los Angeles l’estudi mostra que només el 30% confia en els veïns mentre que en societats més homogènies com a les dues Dakotes, la confiança declarada amb el veïnatge frega el 80%. Tampoc la diferència de renda explica les diferències: el fenomen és idèntic en grups que tenen un nivell de renda alt com en els grups homogèniament pobres.

Altres estudis confirmen la tendència del que Putnam ha descobert. Així, per exemple, la Comissió Americana dels Drets Civils en les seves conclusions diu que les diferències racials o ètniques poden fer que la classe a l’escola (primària o secundària) sembli més interessant, però això no resulta en una millora del rendiment acadèmic. I tampoc podem provar que aporti un benefici social.

I a Europa, on diuen que gastem més del doble en polítiques i ajudes socials que a Amèrica? Doncs tampoc podem deduir que les coses vagin millor. Un informe promogut pels governs d’Anglaterra i el País de Gal·les sobre 14.000 entrevistes afirma que com més diversa és la zona, ètnicament parlant, menys la gent de la zona confien els uns en els altres.(Vegeu l’article de John Leo: ‘Bowling With Our Own’, a City Journal del 25 de juny de 2007).

Heus ací, doncs, que el mite políticament correcte s’ensorra. La diversitat cultural tendeix a crear sistemes socials sobrecarregats psicològicament on aviat es perd de vista la construcció d’un projecte comú (sigui el “somni americà” o la Catalunya independent). Aleshores els grups socials esdevenen tortugues (metàfora del mateix Putnam), és a dir, s’encuirassen, caminen a poc a poc i amb por, i només treuen les extremitats imprescindibles a l’exterior que de seguida amaguen a dins la closca a la percepció del més mínim perill (real o imaginari).

Putnam, segons confessa al Financial Times, no ha publicat l’estudi perquè té por que els seus resultats siguin aprofitats per la dreta i per polítiques antimmigració agressives. No el vol publicar fins que no tingui una idea clara de com superar la situació que li ha explotat a les mans. [Last October, he told the Financial Times that “he had delayed publishing his research until he could develop proposals to compensate for the negative effects of diversity.” He said it “would have been irresponsible to publish without that,” a quote that should raise eyebrows. Academics aren’t supposed to withhold negative data until they can suggest antidotes to their findings.]

Penso modestament que els diagnòstics de les malalties s’han de saber perquè són el millor camí per buscar remeis si n’hi ha. I si no n’hi ha ens informen del mal del qual hem de morir i ens proporcionem la possibilitat d'anar-la dinyant amb cures pal·liatives menys doloroses que les que provoca la ignorància. Ensucrar la realitat, fugir d’estudi, o, pitjor encara, acusar als qui descobreixen aquesta tossuda realitat amb arguments ad hominem de l’estil “reaccionari”, “feixista”, etc. no és el millor camí per trobar les solucions o intentar construir-les.

Per convicció personal crec que hem d’acollir les persones com a iguals i hem d’intentar integrar tothom, i sobretot estimar-lo. Però això és un ideal a aconseguir que no s’assolirà només a base de creure que el mestissatge cultural i l’heterogeneïtat són la gran ocasió per assolir el país de les meravelles.

En definitiva, qualsevol mestre sap que l’aprenentatge és més fàcil en una aula homogènia que no pas en una d'heterogènia.

Ah!, per cert, les aules de Finlàndia són, culturalment parlant, molt homogènies.