21 d’agost del 2007

Admiració

Com cada matí, breu cop d'ull als diaris. Avui els tres que fullejo porten la mateixa notícia: la majoria dels nens i nenes actuals no volen seguir la professió dels pares. I el que és més sorprenent: la professió de futur que té més aspirants entre els nois és la de futbolista.

M'ha vingut al cap de seguida la hipòtesi del professor francès Michel Lacroix. En un dels seus llibres, El culte a l'emoció, que recomano vívament, afirma que un dels defectes del sistema educatiu francès ha estat l'igualitarisme. Per què? Doncs perquè, entre d'altres defectes, ha limitat i fins i tot ha anul·lat la pràctica de l'admiració entre els infants i els adolescents. I això és greu perquè els nois i noies que despunten en algun aspecte acadèmic o en alguna capacitat s'ho han de fer perdonar davant del grup o ho han de dissimular tant com poden. No està ben vist ser una persona motivada per estudiar, per fer esforços, per competir... En definitiva, entre infants i adolescents no es porta això de "ser admirat".


Gràcies als meus mestres i a la meva família jo he estat educat en l'admiració. No pas en la submissió intel·lectual a un lideratge qualsevol sinó a admetre com a superiors les parcel·les en què els altres són manifestament millors que no pas jo. De petit admirava el M.P. que sortia sempre primer al quadre d'honor; o la fina intel·ligència del J.X; la forma de jugar a futbol tan senyorívola del J. de P. a qui dèiem "pataxula" per la seva habilitat i intel·ligència en el joc...

Al llarg de la vida he admirat i encara continuo admirant els qui són més bones persones que no pas jo; sobretot els qui tenen paciència i es donen sense reserva als altres... i també els qui posseeixen habilitats que jo no tinc, sigui en la informàtica, en el dibuix,... admiro alguns dels meus col·legues per la seva saviesa, per la seva intuïció genial, per la seva capacitat de relacionar-se... admiro amics per la seva capacitat de gestionar grups humans, per la brillantesa i inventiva de les improvisacions de jazz amb els seus instruments, els guionistes d'històries increïbles, els autors de novel·les tan excel·lents com Les veus del Pamano, els científics enderiats a respondre preguntes necessàries per millorar les condicions de vida de la nostra espècie, els qui saben idiomes, aquells emprenedors que, podent ser funcionaris, han preferit jugar-se la cara amb el seu esforç per obrir i mantenir empreses de béns i serveis... i tants i tants d'altres...

Crec que aquesta admiració és sana i que és bo i rendible socialment educar-la des de petit. Crec també que els humans, tan limitats com som, necessitem admirar.I, és clar!, no podem admirar algú si el creiem igual, és a dir, si no el creiem superior en algun aspecte a nosaltres. Per això no m'estranya que, com que el nou sistema educatiu des de l'any 1990 prohibeix admirar cap company o companya de l'escola --no fos cas que els que se sentin limitats es frustressin-- l'acció de 'ad' 'mirare', és a dir de 'dirigir la mirada' a algú a qui es considera superior en algun aspecte s'adreci als cantants de moda o, sobretot, als cracks futbolistes, personatges a qui es ret culte públic, encoratjat, a més, per la quantitat de revistes, programes i espais que els hi reserven els mitjans de comunicació.

Potser per això no té res d'estrany que la professió de futur més estimada pels joves sigui la de futbolista. Bé, és només una hipòtesi.