12 d’agost de 2007

Trinity Church (1)

Fa dos anys per aquestes dates érem a Boston per visitar el meu fill que investiga a la universitat de Harvard. En un dels meus silencis d’avui m’han vingut al cap algunes de les imatges d’aquest primer viatge transatlàntic. En concret he recordat l’impacte de la primera visita del segon dia: la Trinity Church de Copley Square.

La Trinity Church és una església episcopaliana. Des que vaig visitar Saint Paul’s Cathedral a Londres, i d’això fa un pila d’anys, mai no havia trepitjat un altre temple protestant... Recordo que vaig passar una bona estona mirant detingudament el seu espai exterior.


Respecte al diàleg amb l’entorn, l’edifici “canta” (observeu la imatge reflectida a la tower del costat). L’estil recorda l’arquitectura romànica de l’Auvergne francesa del segle XI. A més, la torre és una adaptació del de la “catedral vieja” de Salamanca i el pòrtic que veiem en primer pla està copiat del de Sant Tròfim d’Arle, també romànic. Així, doncs, en una església acabada el 1897 –-tot i que va ser fundada el 1733-- quan ja s’estaven fent gratacels i s’utilitzava el ciment armat, el vidre i el ferro colat en proporcions industrials, hi trobem una barreja del romànic central francès, del romànic castellà i del romànic de la Provença... Segons ens va dir a l’endemà el conductor dels Duck’s en la visita turística a la ciutat, els nord-americans, però, la consideren la mostra més bella de l’arquitectura religiosa del país...


Les imatges contraposades de la Trinity Church a tocar de la Hancock tower, reflecteixen, a parer meu, de manera emblemàtica, un dels trets que caracteritzen el que sé i hi percebut dels EUA: el contrast i la desmesura.

Aquesta desmesura contrastada no és només de dimensions físiques sinó també de perfils identitaris. Ens trobem, d’una banda, l’arrogància de l’altitud expressada en la modernitat radical de l’avantguarda arquitectònica, tant en línies com en disseny i materials; de l’altra, ens topem amb un arrelament a un passat que, físicament parlant, no els és espacialment propi però del qual se’n senten necessàriament hereus: la fe cristiana. L’arrel no saben dir-la, si més no en el seu moment, amb les eines i els llenguatges de l’arquitectura contemporània i per això recorren a una època europea medieval quan en aquest país no hi havia altra cosa que indis de llengua algonquina que creien i lloaven “Deganawidah”, el “déu pacificador” dels iroquesos o mohawks de la zona...

Nord-amèrica sembla reflectir una tensió especial entre un passat (puritanisme religiós) i un present (modernitat desbocada i orgullosa) que aparentment s’exlouen... els americans, però, en els missatges polítics dels seus líders, sembla que saben lligar-ho com algunes salses poden fer-ho amb menges aparentment contràries.

Vàrem entrar a dins de l’església. Recordo que em vaig asseure al costat de la meva dona a llegir els prospectes que explicaven els espais i detalls interiors. La Montserrat em va anar traduint de l'anglès fragments del fulletó explicatiu. Tot i que feia una calor intensa, recordo vívament que l’atmosfera interior i el silenci em van produir una certa calidesa interna, espiritual. Probablement aquesta sensació era produïda pels matisos de la llum interior. Tal i com s’esdevé en les velles catedrals gòtiques, encara que en mesures més reduïdes, a la Trinity Church la llum hi penetra a través de vitralls de colors que representen diverses escenes bíbliques. La llum que hi entra no es per veure-s’hi sinó per experimentar un cert estat d’ingravidesa que ajuda a sentir-te fos o dissolt parcialment dins de l’infinit. Hi ajudava l'abundor de la fusta fosca i l’organista que interrpetava un contundent preludi de Bach. Recordo que tot plegat, juntament amb les ganes d’estar quiet, tendència constant de la meva ànima, em van fer venir ganes de resar. I alhora, recordant el passeig del dia anterior, no podia evitar un difús malestar. En parlaré demà.