26 d’agost de 2007

Identitari

El president Montilla, el meu president --perquè no en tinc d'altre-- ha afirmat, segons els diaris, que la causa de la decadència de les infrastructures a Catalunya és el resultat d'haver perdut el temps en el passat sobre el debat identitari i sense que els anteriors governs s'haguessin preocupat dels problemes reals de la gent. Que el meu president, el president del meu país, digui el mateix que el senyor Gallardón, Ciutadans i fins i tot la Falange sense aportar cap argument i cap dada m'ha omplert el cor de tristesa. Em temo que si no hi hagués hagut debat identitari avui no tindríem autonomia i el senyor Montilla no seria honorable president de la Generalitat amb capacitat de disposar d'un bon pressupost per intentar gestionar i resoldre els problemes reals de la gent.

Llegeixo també als diaris que el govern d'Espanya, del mateix partit que el president de la Generalitat, ha ordenat als mitjans de comunicació públics que procurin reforçar la identitat nacional d'Espanya a través dels seus programes i notícies. Crec que fins i tot s'ha convocat un concurs per millorar l'escut o emblema del govern amb aquesta finalitat.

Jo no hi tinc res a dir. Em sembla molt bé que els espanyols facin els debats que vulguin sobre la seva identitat. Gràcies a aquesta identitat, si compareu el mapa de carreteres de Madrid amb el de Barcelona el 1985 i el 2007, veureu com la seva capital ha millorat enormement, molt més que la nostra. El seu debat i pràctica identitària bé que als ha benficiat, oi?

Només em preocupa una cosa, ¿si el debat identitari es porta a terme precisament per disposar de més competències i més recursos per resoldre els problemes de la gent --sanitat, educació, infrastructures, seguretat...-- què té de dolent? Per què ells poden tenir un debat identitari i nosaltres cada cop que aixequem el dit per preguntar ens hem de sentir aquesta erupció comuna de condemnes?

No, no penso parlar massa de política al bloc. I si avui en parlo és perquè les declaracions del meu president m'han inundat l'ànima d'una oceànica tristesa.