3 d’agost del 2007

Millor

No amago que contemplo amb pessimisme tant l’evolució d’Europa com la del món en general. Crec que no es tracta tant d’una objectivació de les dades com d’un tret del meu caràcter. De vegades, però, passen coses que em fan sentir particularment confortable en la societat on visc, l’imaginari de la qual en certs aspectes em sembla francament millor que la d’altres cultures.

Pensava això mentre contemplava, esgarrifat i dolgut, l’execució pública de cinc joves a l’Iran. M’ha esgarrifat el fet en si, la pena de mort, i la patètica morbositat amb què ho contemplava el públic assistent, entre els quals una nena de sis o set anys. I tants i tants que feien fotografies amb les seves màquines digitals... No sé què en diran els defensors de la multiculturalitat o els qui buscaran alguna circumstància esgarrifosa també de la nostra civilització... però em veig amb cor de dir dues coses.

La primera: la pena de mort, i a més pública, és una salvatjada. Ja sé que els EUA també la practiquen. M’és ben bé igual. Reafirmo: és una salvatjada que toca una de les poques coses sagrades amb què tota la humanitat podria posar-se d’acord: el dret a la vida humana, prescindint del que hagi comès la persona jutjada per un delicte d’assassinat o d’espionatge.

La segona: una pena de mort en una societat sotmesa al dictat d’una religió tan extensa com ho és la islàmica em deprimeix profundament, ja que si he arribat a entendre alguna cosa de l’estímul o vivència religiosa que tenim els humans, aquesta ens porta a estimar, a tolerar i a perdonar. Segur que Alà és clement i misericordiós, però els qui diuen que l’interpreten no sembla que ho siguin gaire.

Hi ha dies que em sento orgullós de ser membre de la Unió Europea, un conjunt d’estats on no hi ha pena de mort, on la religió està separada de la política i on el poder temporal s’assumeix a través d’eleccions i del respecte als drets humans i a la llibertat. I no crec que sigui millor un règim polític on no se separa la religió de l’estat, on ningú no pot ser candidat al Parlament sinó és aprovat pels guardians de la revolució –que ningú no ha elegit— i on les lleis que s’aproven han de ser ratificades per instàncies islàmiques no elegides.

Es digui el que es vulgui encara que m’acuseu d’etnocentrista el nostre imaginari i la nostra civilització, si més no en aquest punt, és millor.